Omnivorismes: de febrer 2015

divendres, 20 de febrer del 2015

Del cuscús i el tagín

Era un d’aquells dies freds i resplendents, escassos a l’hivern barceloní, en què, malgrat el cel blau, el sol no aconseguia escalfar l’ambient. Embotida entre complements de llana, passejava per l’avinguda Mistral, tot delint-me per un plat calent. Alguna cosa –potser un sisè sentit o més aviat el rètol que deia “Hay cuscús diario”– em va atreure cap a un bar que feia cantonada; no sé ben bé què, perquè el lloc semblava tan anònim com tants altres pel davant dels quals acabava de passar tot ignorant-los. Una ràpida ullada des de fora em va impulsar a entrar-hi.

Bar Rafi
Bar Rafi, especialitzat en cuscús i tagins

El bar Rafi, doncs aquest era el seu nom, és un local petitíssim. Passada una barra-cuina molt estreta, s’accedeix a un menjador minúscul però agradable, amb rajoles d’estil aràbic i il·lustracions de ciutats andaluses a la paret. Aneu amb compte si planegeu explicar-li a algú durant el dinar el vostre pla secret per dominar el món: al menjador només hi ha espai per sis taules de dos o quatre persones, ben juntes les unes a les altres, i se sent fins les converses de la cuina.

El local el porta –des de 1986, segons s’indica a l’entrada– una parella d’origen marroquí i andalús. El menjar és casolà –i bo, molt bo–, els plats més que generosos i la clientela –la poca que hi cap– sembla habitual. El menú conté plats senzills d’aquí i d’allà, però l’autèntica especialitat de la casa són els cuscús i els tagins. A la carta se’n troben de diversos tipus i mides, però, tenint en compte que el més petit surt més car que un menú, val la pena optar per aquesta opció encara que inclogui més menjar del desitjat. Aviso de nou: els plats són enormes.

Tagín de pollastre i verdures
Tagín de pollastre i verdures

Vaig demanar un menú. En un moment d’inspiració, em vaig deixar l’amanida gairebé sencera preveient que hauria de fer lloc per al segon plat. Sort de la meva intuïció, perquè a continuació em van portar una muntanya de cuscús, pollastre i verdures. A banda hi havia un tassó de brou per afegir-ne al cuscús a gust o per beure-se’l; la qüestió és no deixar ni una gota d’aquest caldo exquisit. A més, hi havia un potet de salsa vermella molt espessa; el seu aspecte explosiu ja alerta que s’ha de prendre amb precaució, ja que, tot i ser deliciosa, pica força. El resultat de tot plegat? Boníssim! Amb la primera cullerada de brou ja vaig saber que hi tornaria. No sabria trobar un altre cuscús com aquest en tota la ciutat.

Cuscús de pollastre
 Suculent cuscús de pollastre, amb brou i salsa picant a part 

Com, de menjar, ja en tenia prou, per postres em vaig demanar un te. Em van servir un agradable te moro, amb menta i ben dolç... acompanyat d’un tros de pa de pessic casolà, amb regust de taronja, molt saborós. I és que, clar, si us posen una cosa al davant, l’heu de provar.

Te moro i pastís
Te moro i pastís

Demano disculpes per haver exhaurit en aquesta entrada tots els sinònims de “bo”, però és que el lloc s’ho val. Els que s’animin a intentar reproduir l’experiència a casa, podran trobar la recepta d’aquest cuscús meravellós en un antic programa del Karakia; si no, sempre poden encarregar el plat per endur. I, si preferiu dinar al mateix bar Rafi, recordeu que l’exigüitat de l’espai fa que sigui altament recomanable reservar taula.

Cuscús per emportar
Cuscús take away
Actualització, trista actualització: el bar Rafi ha passat ha millor vida. Un bar d'entrepans ocupa ara el seu espai. A la congoixa de saber que els meus llavis no tornaran a assaborir aquell caldo i aquell cuscús sublims només li queda un trist consol: si més no, vaig tenir el plaer de tastar-los. Va ser un idil·li curt però intens.

dimarts, 3 de febrer del 2015

Temps de calçots

Quan els àpats de Nadal són només un record i el fred s’assenta en el cru hivern, és aleshores que comença el temps de calçots.
El calçot deu el seu origen, segons la llegenda, a un pagès de Valls anomenat Xat de Benaiges –amb aquest nom estava clarament destinat a passar a la història–, a qui se li va acudir de calçar les cebes blanques –és a dir, cobrir amb terra la part que en sobresortia– i, després, de passar-les pel foc per menjar-se-les. Que en algun moment algú decidís que una ceba sap millor sucada en salsa era només qüestió de temps; el que no està tan clar és com esdevingué tradició reunir un grapat de gent per embrutar-se mans i pitreres tot endrapant ceballots com troglodites. I no parlem dels concursos per veure qui menja més calçots en un temps rècord...
Com menjar calçots
Els lagartos de "V" tenien avantpassats calçotaires (©Finner)
Però quins són els trets distintius d’una bona calçotada? Vegem-ho:
  • Un menú de calçotada conté, per suposat, calçots à volonté, però també se sol aprofitar l’ocasió per fer carns i altres verdures a la brasa.
  • Els calçots se serveixen en teules per mantenir-los calents.
  • El secret està a la salsa, i no hi ha res més a dir. Sense una bona salsa, ja podem plegar.
  • El vi s’ha de prendre en porró i, si no en sabeu, és un bon moment per aprendre-hi.
  • S’acostuma a repartir pitets perquè la roba no acabi com un collage de salsa i vi (no ens enganyem, ja no es domina l’art de beure en porró com fa cent anys). En alguns restaurants de comportament exquisit reparteixen guants, però això és pixar fora de test: les mans han d’acabar negres de carbó.
Per parlar-vos de calçotades, podria haver anat a Valls, bressol dels calçots i també dels castells, i oferir-vos un maridatge de cultura nostrada, però m’he estimat més endinsar-me en plena Ruta del Cister. I és que els meus calçots preferits els fan a Santes Creus.
De fet, Santes Creus està a la vora de Valls i, per tant, en terra de calçots, però a més disposa d’un monestir cistercenc que fa goig visitar. N’hi ha qui suggereix fer-ho a la tarda per fer baixar els calçots, però jo sóc més partidària de fer-ho al matí, quan els excessos del xeflis encara no han esmussat els meus sentits.
Reial Monestir de Santes Creus
Imatges del Reial Monestir de Santes Creus
A les portes del Reial Monestir de Santes Creus, però, trobem una altra atracció gastronòmica: paradetes de coques, embotits i formatges artesans davant de les quals és impossible no aturar-se.
A tocar del monestir es troba el restaurant Cal Mosso, una acollidora masia que guarda parentiu amb Cal Ganxo, de Valls. Hi ofereixen un menú de calçotada mentre en dura la temporada. Aquest tipus de menú mai no surt barat, però s’ho val.
Després d’una mica de vermut i secallona d’aperitiu, arriben calçots a dojo, acompanyats de l’espectacular salsa “de la Vicenta”, i el porró de vi. Quan us hagueu cansat d’ingerir ceballots, podeu fer servir qualsevol dels rentamans de què disposen els menjadors, treure-us el pitet i preparar-vos per al segon plat.
Calçots i vi de Cal Mosso
Una teula de calçots i un porró de vi
Llavors arriben les graelles amb la carn a la brasa, l’allioli i els plats amb carxofes, botifarra negra i fesols del ganxet –que bons, si us plau!–, tot acompanyat de cava.
Carns a la brasa, carxofes, botifarra negra i fesols del ganxet
Carns a la brasa, carxofes, botifarra negra i fesols del ganxet
Sigui com sigui, heu d’aconseguir fer espai per a les postres, perquè serveixen uns trossos de taronja amb sucre i una crema catalana amb carquinyolis més bons que el vi de missa!
Crema catalana amb carquinyolis i taronja amb sucre
 I, per postres, crema catalana amb carquinyolis i taronja amb sucre
Arribats a aquest punt, només queda fer la digestió i... fins la calçotada de l’any següent!