Una glopada d’aire sense sortir de la ciutat

Vallvidrera. Se’m fa estrany que estiguem parlant d’un barri de Barcelona, i no pas d’un municipi veí, com tot sembla indicar: el ritme, l’olor, l’alçària... tot és diferent. Sobretot ara que vivim de cara al mar, sembla que tenim el front nord mig oblidat, però Vallvidrera ens dóna moltes alegries:

1. L’entorn. No tan sols trobem cases modernistes ben boniques a Vallvidrera, sinó que la seva ubicació a Collserola, el pulmó sense el qual els barcelonins ens asfixiaríem, ens proporciona una excusa per oblidar-nos de la ciutat i perdre’ns pels seus camins, tot ensumant pins, escoltant el cant dels ocells i creuant-nos amb algun porc senglar –o mitja dotzena, com em va passar fa poc–, massa habituat als humans com per immutar-se.

L'olímpica Torre de Collserola

2. El transport. Ara no farem veure que el transport públic és precisament un dels punts forts de Vallvidrera; no pretenem pas això. És més aviat escàs. Una passejada no és descartable sempre que a un li agradin els forts pendents, però, si no, sempre podem pujar amb el funicular d’FGC que hi arriba: és molt menys popular que el seu cosí del Tibidabo, però també molt més barat i, pel preu d’un bitllet de metro, podrem delectar-nos amb unes vistes fascinants de la ciutat als nostres peus.

3. Les vistes. Situada a la carena de la serralada, Vallvidrera domina les valls d’ambdues bandes, el Vallès al nord, Barcelona i el mar al sud, i ens proporciona una visió embadalidora. Quan m’hi passejo, sempre he de refrenar les ganes de picar a la porta d’alguna casa i demanar que em deixin contemplar el panorama des de la terrassa –i, de pas, que em deixin tastar la barbacoa. Però, de bones vistes, n’hi ha pertot arreu, fins i tot al mirador de la mateixa estació del funicular. És clar que les millors, sense discussió, són les que s’obtenen des del mirador de la Torre de Collserola, a una curta passejada des d’aquí: en un dia clar es pot observar un bon tros de Catalunya.

El Tibidabo i altres vistes des del mirador de la Torre de Collserola

4. El menjar. No hi ha excursió sense premi, i aquest s’obté al restaurant. Ho dic així, en singular, perquè, si bé no és l’únic, tampoc no es pot dir que hi hagi un fotimer. A la plaça de Vallvidrera –li dic plaça per educació, perquè bé podria tractar-se d’una cruïlla de carreteres–, a tocar de l’estació d’FGC –només els separen 61 esglaons–, es troba Casa Trampa, un negoci centenari. Aquesta casa de menjars de tota la vida s’omple a vessar els caps de setmana, així que ni us ho plantegeu sense reservar prèviament.

La carta de Casa Trampa fa honor al seu emplaçament muntanyenc; qualsevol diria que ens trobem a molts quilòmetres del mar: el peix és inexistent. Ara bé, la carn es presenta de les maneres més variades: vedella estofada amb bolets, ossobuco, cuixa de xai, tripes amb cigrons, botifarra, etc. Tanmateix, el deliciós plat estrella de la casa, el que els ha procurat un munt de retalls de diari per emmarcar, són els pèsols amb pernil de Jabugo. Imperdibles.

La vedella estofada amb bolets de Casa Trampa

El preu és molt correcte i el personal molt eficient, sempre corrent d’una banda a una altra per atendre la clientela. Perquè, si té un problema Casa Trampa, és aquesta obsessió de tants restaurants per encabir una taula més i no deixar mig metre d’espai lliure. Tot anirà bé mentre no falli una reserva gran i es desfermi el caos, cosa no gaire habitual, afortunadament.

Que heu menjat massa? No us amoïneu: just a l’altra banda de la plaça hi ha un camí que baixa directe a Barcelona i en poca estona us planta a Sarrià. Si més no, fa baixada.

La cuina casolana era això

El període nadalenc ja és clos; hem fet tantes dinades com era el nostre deure, plenes de sofisticades menges i banyades en vi i cava. Ara és el moment de canviar de dieta i tornar als orígens... No, si us plau! Com podeu pensar això? El fred –si és que arriba– no es combat amb amanides, sinó amb plats com els que feien les nostres àvies, capaços de mantenir-nos calents durant un penós dia de feina.

Passejant un dia pel barri de Sants, em va atreure l’aspecte d’un bar que semblava ideal per fer un vermut. En creuar la porta, vaig transportar-me a una altra dimensió o, més aviat, a una altra època: la fusta, les bótes de vi, les estovalles a quadres, els pernils i les hortalisses que penjaven del sostre, tot semblava indicar que havia viatjat algunes dècades enrere. L’assortiment de tapes, els porrons de vi, el vermut de barril o el fet que tinguessin cervesa Alhambra em van confirmar que no anava errada: aquell local pagava la pena. De tota manera, no eren hores d’omplir el pap, així que vaig marxar amb la intenció d’explorar millor el lloc un altre dia.

La barra del bar-bodega Bartolí és ben assortida de material

El bar-bodega Bartolí, al carrer Vallespir, és una taverna i casa de menjars de llarga tradició familiar –existeix des de 1939! El local que vaig descobrir, calmós i mig buit, només amb un cambrer a la barra, es transforma radicalment a l’hora de dinar. És aleshores que cobra vida, com si es tractés d’un castell encantat, i el nombrós personal, que sembla tenir més ulls i braços que el déu Xiva, cuina, serveix plats i begudes i atén la munió de clients que ha envaït el restaurant.

Enmig d’aquest enrenou, prendreu lloc a la vostra taula i, en una nova exhibició de talent, un cambrer us recitarà de memòria la llista de plats del menú, més llarga que la dels reis visigots. Més us val estar a l’aguait o haureu de triar-ne un a l’atzar, perquè és impossible retenir-los tots. Arribats al segon plat, possiblement us diran: “carn o peix?”, però això no vol pas dir que només hi hagi un plat de cada tipus, sinó que el dia no consta de prou hores per esmentar-los tots.

El menjar és autènticament casolà, la qual cosa vol dir que també és força contundent i que està per llepar-se els dits.

Avui prendrem faves amb botifarra negra, fricandó i mel i mató amb nous

Si no ve de gust fer un menú, una altra possibilitat són els plats de temporada, i aquí entrem en algunes de les excelses especialitats que donen merescuda fama a la casa: els remenats –de botifarra negra i trompetes de la mort, de ceps, gambetes i alls tendres o de carxofes amb pernil–, els cargols –en cassola o al forn, amb conill rostit o amb peus de porc– i les parts pudendes del porc –orella amb trompetes i mongetes, tripa amb cigrons...

Bar-bodega Bartolí, al carrer Vallespir, 41

La pena són els horaris restringits, però és que els Bartolí saben que la vida demana alguna cosa més que treballar: tanquen a les nits i el cap de setmana. De tota manera, no defalliu: encara ens queden els esmorzars de forquilla, els vermuts, els dinars i les tapes per berenar. De ben segur que us agradarà!