Una experiència autòctona a la Barceloneta

Els barcelonins estem perdent Barcelona. És un fet. El preu a pagar per esdevenir una ciutat que tothom vol conèixer és renunciar a una part de la pròpia identitat. Barcelona s’orienta al turisme, s’omple d’allò que se suposa que els turistes desitgen i s’apugen els preus per plomar els turistes i –efectes col·laterals- també els residents, per als quals es torna una població incòmoda i inassequible. Suposo que és normal: algú ha vist mai un venecià a Venècia? Negocis centenaris, icones de la ciutat, tanquen perquè no poden fer front als nous lloguers i són substituïts per d’altres, franquícies o còpies asèptiques els uns dels altres, locals moderns que podríem trobar a qualsevol altra capital occidental. Que no seguirem essent atractius arreu del món si mantenim l’essència? Se’ns l’estan venent, la ciutat.

Enlloc com a la Barceloneta es fa palesa la coexistència d’aquestes dues Barcelones, la d’abans i la d’ara. Entre bars, restaurants i botigues de tota mena, moltes banderes del barri guarneixen els balcons, tot reivindicant la seva identitat i una mica de dignitat enfront dels estralls del turisme mal entès.


Tot de banderes del barri a les façanes de la Barceloneta

La bona notícia és que no tot està perdut, encara queden llocs que mantenen el seu encant i autenticitat. A tocar del mercat, el bar Electricitat és un indret ideal per fer tapes i vermuts. És aconsellable, però, arribar-hi d’hora per fer-se amb una taula, ja que acostuma a omplir-se fins a vessar. De tota manera, tal és l’eficàcia del personal que en un tres i no res podeu trobar-vos asseguts al vostre racó, en agradable germanor, entre un grup d’indígenes i un altre de turistes.


No posa "bon menjar" perquè no hi cap

En cas que trobi algun seient lliure, el cambrer s’asseurà al vostre costat, llibreta en mà, per prendre-us nota. El més probable és que mai no arribeu a demanar res i que simplement aneu assentint a tot el que us vagi proposant. Al capdavall és ell qui en sap.

L'interior abarrotat

La tapa estrella de la casa és l’amanida de cranc. Sembla mentida que un plat tan innocent pugui arribar a ser tan bo. Però –guaita!- la truita de patates també és excepcional i hi ha tot un seguit de plats que no es queden enrere: bombes, croquetes, anxoves, gambes salades, moixama, cecina, esqueixada, lacón, amanida de pop...


Una petita degustació a l'Electricitat

El local disposa de bótes de vermut i de diversos vins, així que, si demaneu qualsevol d’aquestes begudes, us n’ompliran una ampolla i us la deixaran a taula perquè en consumiu a gust. Si preferiu la cervesa, també serveixen una barreja de Moritz i Epidor de barril.

L’únic punt negatiu és que potser, a la sortida, us ve de gust recloure-us en una església a gaudir d’una estona de silenci, sobretot si heu anat a l’Electricitat un cap de setmana al migdia. El soroll que hi ha quan el local està ple pot ser infernal, més encara si fa acte de presència la banda de músics festius que de tant en tant hi treu el cap. En un moment com aquest és possible que la meitat de la congregació, cambrer inclòs, acabi cantant i ballant, i l’altra meitat traient les càmeres de fotos. Tranquils, l’avalot no durarà més de cinc minuts i, de llocs on comportar-se civilitzadament, ja en tenim la ciutat plena.

Llarga vida a l’Electricitat!

Per manament bíblic

Encara que recordem entendrits el sabor de l’entrepà de carn arrebossada mentre fèiem pícnic, els bon vivants sabem que una bona excursió acaba en un bon restaurant.

El Senyor ens ho va advertir: “Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front”. D’això es dedueix, òbviament, que per guanyar un entrecot s’ha de fer suar -a més de les celles- el clatell, les aixelles i la rabada.

Un bon lloc per fer-ho és Montserrat. Hi ha gent que puja i baixa la muntanya a peu, i fins i tot que hi arriba caminant des de Barcelona. Personalment considero que això no només et fa mereixedor d’un entrecot, sinó també d’una setmana en un spa i d’un bon tractament psiquiàtric. Calma.

El singular massís de Montserrat

Abans que algú protesti, confessaré que jo mateixa he intentat convèncer el meu amic irlandès, el Finner, que tot bon català ha pujat a peu almenys un cop la muntanya de Montserrat. Això, però, és com la varicel·la: és preferible passar el tràngol de petit, a l’esplai, i després oblidar-se’n. No debades FGC posa a la nostra disposició un ampli ventall de transports (ferrocarril, cremallera, aeri, funiculars) per arribar a la catalana terra. (A canvi d’aquesta promoció, espero que la propera ocasió em facin descompte, perquè quins preus que es gasten!)

No, les coses s’han de fer amb moderació. El descens des del pla de les Taràntules, a l’estació superior del funicular de Sant Joan, fins a Monistrol és un passeig agradable de dues hores i escaig, si no et creus Kilian Jornet, i més que suficient per destrossar els genolls, els bessons, els isquiotibials i altres músculs de nom ignot que s’amaguen entre les cames.

És aleshores que t’has guanyat el dret a recuperar les calories cremades i a multiplicar-les. Un cop arribats a Monistrol, agafem la carretera que va a Manresa, deixant la vila a l’esquerra. Passat el rètol que indica la fi del terme municipal, hi ha l’Hostal Monistrol. Es tracta d’un restaurant d’aspecte setentero amb molt per oferir. L’interior és molt espaiós, amb boniques vistes i vitralls. El seu aspecte presenta aquella barreja entre popular i elegant tan típica de restaurants de poble; segons la descripció del Roger, es troba en aquell punt en què està deixant de ser passat de moda per convertir-se en vintage. La clientela obeeix a la mateixa mescla: s’hi reuneixen famílies endiumenjades, excursionistes de marca Quechua i ciclistes vestits amb mallot.

La targeta de visita de l’Hostal Monistrol és digna de col·leccionisme. Es tracta d’una postal amb la foto del restaurant presa des de la carretera fa potser 40 anys. L’edifici està ben bé igual, tan sols canvien els models de cotxes. A la part posterior de la postal hi ha el nom del lloc, l’adreça i el telèfon... sense el prefix provincial!

L'Hostal Monistrol d'antany... i d'ara

I el menjar? Doncs cuina catalana tradicional amb cargols, peus de porc, carns a la brasa, allioli, etc., i també una bona selecció de peixos que no he provat perquè eren una mica carets. Potser la carn estava un pèl massa feta, però en general tot era bo.

Vull fer un esment especial a un producte que no demano mai perquè no en sóc gaire fan: el púding. Gràcies a l’Ester i a l’Hostal Monistrol, he descobert que el púding no és una mena de flam, sinó que es fa amb restes de pastes dures i que pot ser boníssim.

En conjunt, l’Hostal Monistrol és un bon estímul per anar a fer exercici per la muntanya i una manera excel·lent de compensar el mal de cuixes de l’endemà.