Les sardines són per menjar-les (i no per enterrar-les)

La sort del catolicisme és que ens agrada molt el menjar. (Això em fa pensar que existeix una relació entre els països on millor es menja i aquells en què el catolicisme ha triomfat i ha arrelat més profundament, però deixarem el desenvolupament d’aquesta teoria de nyigui-nyogui per a una ocasió millor.) No hi ha festa sagrada que no se celebri amb l’aliment corresponent: a més de la coca de Sant Joan, la sopa de galets per Nadal, els canelons de Sant Esteve, el tortell de Reis o la truita i la botifarra d’ou per dijous gras, enterrem una sardina per donar pas a la Quaresma, període durant el qual no podem menjar carn, però sí inflar-nos a bunyols de vent, i que concloem amb una mona de Pasqua. Tot això sense oblidar el costum de fotre’ns una hòstia cada setmana...

El ritus de l'eucaristia: pa i vi

I és que la religió catòlica en sap molt, de guarnir els actes. Sense anar més lluny, avui és dimecres de cendra, dia en què ens acomiadem de la disbauxa i ens comprometem a ser bons durant un temps, i això ho fem untant-nos de cendra i enterrant una sardina (no podríem enterrar una coliflor i aparcar així els dobles sentits?). Però el que realment em desconcerta és: per què enterrem una sardina quan podríem menjar-nos-la?

La sardina és un aliment molt democràtic. Gràcies al seu baix cost i a la seva abundància a les nostres costes ha esdevingut un plat tradicionalment molt popular a les nostres taules, independentment del nivell econòmic de cada família. A més, es tracta d’un peix molt nutritiu que permet múltiples preparacions: fregit, a la planxa, al forn, a la brasa, en conserva, en entrepà... És clar que també hi ha una part fosca al voltant de les sardines: fan una olor insidiosa i tenen aquell costum tan enutjós d’estar plenes d’espines, la qual cosa provoca sovint un fort rebuig en moltes persones. És, per tant, el moment de deixar una cosa ben clara: les sardines són molt saboroses i, si cal que la casa faci pudor durant una setmana, en farà i punt!

Ara bé, sempre les podeu prendre fora de casa. Si voleu tastar unes sardines fregides que són indiscutiblement del millor que hi ha a Barcelona, aneu al bar La Plata. Aquesta minúscula tasca amb 70 anys d’història, situada al cor del barri gòtic, no ofereix més que tres tapes –sardines fregides, pinxo de botifarra i amanida–, apart de vins i vermuts a granel; suficient per conèixer la felicitat. L’afluència de turistes i el fanatisme dels parroquians pot fer difícil la tasca de trobar-hi un lloc, ni que sigui dempeus a la barra, però aquesta tapa de sardines bé mereix qualsevol sacrifici.

La Plata: una tasca amb història

Amb tot, jo sento debilitat per les sardines a la brasa, i si hi ha un lloc on m’agrada prendre-les d’aquesta faisó és... a l’Alfama. Tot en aquest barri pintoresc de Lisboa ens transporta a un conte o a una altra època: els carrers costeruts i estrets per on s’escola amb dificultat el tramvia 28, la roba neta estesa entre els edificis, les barbacoes apostades a l’entrada de les cases i l’aire que omple el barri, sempre impregnat d’olor de sardines –no vull ni pensar en l’olor que farà un llit amb llençols nets!

Escenes típiques de l'Alfama

No puc recomanar un lloc concret perquè, a Portugal, part de la diversió consisteix a descobrir que qualsevol bar o restaurant, per molt rònec o lleig que sembli, serveix un menjar deliciós. Això sí, en la línia habitual de la restauració portuguesa, en un plat hi ha menjar per passar tot un dia.

Deliciós plat de sardines a la brasa d'un bar de l'Alfama

Així que ja sabeu: enterreu les penes i assaboriu les sardines!

La cuina casolana era això

El període nadalenc ja és clos; hem fet tantes dinades com era el nostre deure, plenes de sofisticades menges i banyades en vi i cava. Ara és el moment de canviar de dieta i tornar als orígens... No, si us plau! Com podeu pensar això? El fred –si és que arriba– no es combat amb amanides, sinó amb plats com els que feien les nostres àvies, capaços de mantenir-nos calents durant un penós dia de feina.

Passejant un dia pel barri de Sants, em va atreure l’aspecte d’un bar que semblava ideal per fer un vermut. En creuar la porta, vaig transportar-me a una altra dimensió o, més aviat, a una altra època: la fusta, les bótes de vi, les estovalles a quadres, els pernils i les hortalisses que penjaven del sostre, tot semblava indicar que havia viatjat algunes dècades enrere. L’assortiment de tapes, els porrons de vi, el vermut de barril o el fet que tinguessin cervesa Alhambra em van confirmar que no anava errada: aquell local pagava la pena. De tota manera, no eren hores d’omplir el pap, així que vaig marxar amb la intenció d’explorar millor el lloc un altre dia.

La barra del bar-bodega Bartolí és ben assortida de material

El bar-bodega Bartolí, al carrer Vallespir, és una taverna i casa de menjars de llarga tradició familiar –existeix des de 1939! El local que vaig descobrir, calmós i mig buit, només amb un cambrer a la barra, es transforma radicalment a l’hora de dinar. És aleshores que cobra vida, com si es tractés d’un castell encantat, i el nombrós personal, que sembla tenir més ulls i braços que el déu Xiva, cuina, serveix plats i begudes i atén la munió de clients que ha envaït el restaurant.

Enmig d’aquest enrenou, prendreu lloc a la vostra taula i, en una nova exhibició de talent, un cambrer us recitarà de memòria la llista de plats del menú, més llarga que la dels reis visigots. Més us val estar a l’aguait o haureu de triar-ne un a l’atzar, perquè és impossible retenir-los tots. Arribats al segon plat, possiblement us diran: “carn o peix?”, però això no vol pas dir que només hi hagi un plat de cada tipus, sinó que el dia no consta de prou hores per esmentar-los tots.

El menjar és autènticament casolà, la qual cosa vol dir que també és força contundent i que està per llepar-se els dits.

Avui prendrem faves amb botifarra negra, fricandó i mel i mató amb nous

Si no ve de gust fer un menú, una altra possibilitat són els plats de temporada, i aquí entrem en algunes de les excelses especialitats que donen merescuda fama a la casa: els remenats –de botifarra negra i trompetes de la mort, de ceps, gambetes i alls tendres o de carxofes amb pernil–, els cargols –en cassola o al forn, amb conill rostit o amb peus de porc– i les parts pudendes del porc –orella amb trompetes i mongetes, tripa amb cigrons...

Bar-bodega Bartolí, al carrer Vallespir, 41

La pena són els horaris restringits, però és que els Bartolí saben que la vida demana alguna cosa més que treballar: tanquen a les nits i el cap de setmana. De tota manera, no defalliu: encara ens queden els esmorzars de forquilla, els vermuts, els dinars i les tapes per berenar. De ben segur que us agradarà!

Una empanada de cine

Hi ha combinacions indiscutibles, com menjar el pollastre a l’ast amb cava o anar a veure una pel·lícula al cinema Renoir i, a continuació, prendre una empanada.

En aquesta ciutat, l’aparició de locals especialitzats en empanades argentines és un fenomen comparable al dels restaurants japonesos: de sota una pedra en surten cinc. I està molt bé, ja que et permeten fer un mos bo (aquí parlem de sabors i no de dietes) i barat, ideal per a aquelles ocasions en què se surt del cinema a hores tardívoles i sense haver sopat.

Acolorides empanades argentines d'El Laurel

El Laurel és tot just al davant del cinema Renoir Floridablanca. (Per qui, en sortir de la sala, prefereixi sopar a l’hamburgueseria Umami que hi ha al costat, només diré això: un cop hi vaig demanar una hamburguesa poc feta i em van explicar que no els era permès servir carn poc feta per algun problema sanitari que havien tingut. I, ara, si voleu, aneu-hi.) Des de fora, El Laurel sembla un bar molt petit i amb poca probabilitat de trobar-hi un lloc per seure, però no cal desanimar-se: hi ha una altra sala al fons.

Ells mateixos es descriuen com a “bar + menjars + art”, i és que saben perfectament d’on procedeix gran part de la seva clientela. Agermanats amb el Renoir, ofereixen menús a 15 € que inclouen 3 empanades, amanida, beguda i entrada de cine. De tota manera, no cal atracar-se; és fàcil sadollar-se amb menys.

El Laurel: bar, menjar i art

D’empanades clàssiques i ben conegudes, en trobareu les que vulgueu, i totes ben bones: api amb formatge blau i nous, carabassa amb mel i mozzarella, vedella amb ceba, etc.

Ara bé, jo sento una predilecció especial per la secció d’empanades de colors. El cromatisme no és tan sols nominal, sinó que la panada agafa el to del seu ingredient principal. Així, per exemple, tenim les delicioses empanades verda –amb espinacs–, vermella –remolatxa– o taronja –l’endevineu, aquesta? Intentaré explicar-ho d’una manera clara i entenedora: La Negrita, tan especial que s’ha guanyat un article distintiu en el nom, farcida de sípia, tomàquet, mozzarella i alfàbrega i banyada en tinta, és la millor empanada que he tastat mai i no puc deixar d’admirar-me mentre l’assaboreixo.

Per descomptat, fent honor al seu origen, la carta d’El Laurel inclou altres plats típics de la cuina argentina, especialment de carn –vacío, entraña, milanesa o matambre– o postres –alfajores, chajá o tanguitos. Tot això, però, caldrà tastar-ho un altre dia amb més gana.

Però una cosa ha de quedar clara: la tertúlia cinematogràfica es fa a El Laurel.

Conèixer països amb el paladar

Què en sabem, de Geòrgia, a part que és una exrepública soviètica i el bressol d’Stalin? A què es dediquen els seus habitants? Què mengen? Mengen?

És obvi que mengen, potser per plaer o pel bé de la subsistència de l’espècie, però no és tan clar què és el que mengen. Una manera d’esbrinar-ho sense necessitat d’agafar un vol ni de sortir de Barcelona és anar al bar-restaurant georgià Mari, molt a prop de la plaça Espanya.

Des de fora, el bar Mari no sembla més que un altre local de döner kebab. I és que, en part, ho és. Només uns rètols en rus i en georgià ens indiquen que estem davant d’un lloc un xic especial. És probable que una important part de la clientela entri atreta per la idea d’un dürum ràpid i barat, i ni tan sols es plantegi la possibilitat de tastar la misteriosa cuina georgiana. Però vosaltres no; vosaltres sou més llestos que això.

Restaurant Mari: menjar per endur i per prendre a dintre

Superada la llarga barra amb el rostidor de döner corresponent, l’estret passadís desemboca en un menjador ample i espaiós. Si hi trobareu parelles descobrint nous sabors, pares fent un àpat informal amb els seus fills o una boda georgiana, això només ho sap el destí!

Diferents racons del restaurant

La sorprenent gastronomia georgiana té molta influència turca, però també fa gala de les seves pròpies particularitats. Entre d’altres entrants, podem trobar badrigani nigvzit (albergínies amb nous), dolma (les famoses fulles de parra farcides, en aquest cas de carn) o ispanakhis fkhali, uns deliciosos espinacs molts especiats i guarnits amb magrana, formatge o el que hi hagi a mà.

Albergínies i espinacs: l'aspecte importa, i el sabor també

Un altre plat molt típic és el khatxapuri, una mena de pa de formatge també molt bo.

No és una truita de patates, sinó un khatxapuri, un pa ple de formatge

De plats de carn també n’hi ha un bon ventall. Ara bé, l’estrella absoluta de la carta, el plat per culpa del qual haureu de tornar-hi un cop i un altre, és el khinkali, una mena de dumpling al vapor de mida monumental farcit de carn i brou. La ingestió d’un khinkali segueix un procediment gairebé ritual: s’agafa el farcellet amb les mans, pel tall, es mossega un tros de la part superior per tal d’obrir-lo, es xarrupa el brou i, a continuació, es menja la resta del farcellet a mossegades. S’acostuma a assaonar amb pebre.

Si ho voleu fer a la manera autènticament georgiana, podeu englotir un xopet d’un aiguardent típic força infernal just abans de xuclar el brou. Se suposa que la barreja del licor amb el caldo dóna com a resultat un regustet molt bo; el que és segur és que el forat que aquell beuratge deu fer a l’esòfag és espectacular. La bona notícia per als alumnes menys avançats és que el plat ja el serveixen sense el licor i que no li fa cap falta per ser la mar de bo.

Uns khinkali ben saborosos no necessiten gaire condiment

El restaurant, doncs, ofereix menjar casolà bo i a bon preu. Tot i així, cal precaució a l’hora de demanar plats: les racions poden ser descomunals... segons què es demani. Un plat d’espinacs, per exemple, té una mida raonable, però les dimensions del khatxapuri o dels khinkali són massa grans per a una sola persona. Recomano, per tant, anar-hi sempre en companyia: en parella per provar un parell de plats o en grup si en voleu tastar uns quants, però feu-ho pel vostre compte i risc si decidiu demanar un plat petit de 6 khinkali per a vosaltres sols.

I, ara, aixequeu les copes i exclameu: Gmerts dideba chven mshvidoba!, sigui el que sigui això.

Temps de flors, arròs i peix

Ara que és temps de flors i d’al·lèrgies, és un bon moment per visitar la ciutat de Girona. La resta de l’any també ho és, perquè és una ciutat maquíssima i plena d’atractius –i us estalviaríeu les inconveniències de lluitar contra hordes de visitants–, però el Temps de Flors s’ha de veure ni que sigui un cop a la vida.

Girona, Temps de Flors

Cada mes de maig, Girona es vesteix de flors. De flors i altres coses. Equips d’artistes i jardiners d’arreu s’encarreguen de muntar instal·lacions artístiques amb la flor com a element protagonista i decoren carrers, patis, jardins, museus, institucions i altres indrets. És també una ocasió ideal per treure el cap a cases d’interès històric normalment tancades al públic. Fins i tot els comerços s’apunten a la festa guarnint amb flors llurs entrades (i de pas atreuen més clientela).

L’opció de vagar pels carrers i anar veient què us trobeu està bé, però és millor fer-se amb un plànol de les exposicions florals... més que res per intentar veure-les totes –o moltes– i no repetir sempre les mateixes. Ara bé, no és pas feina d’un dia.


Algunes boniques instal·lacions del Temps de Flors

Tot rodant pels carrers del centre històric, bé caldrà aturar-se per recuperar energies. Girona és una ciutat moderna i cool, amb una bona i variada oferta de restaurants, així que menjar no hauria de ser un problema... més enllà de trobar taula en aquesta època.

Un lloc molt freqüentat és Arròs i peix; només cal passar pel davant per entendre-ho: l’aparador ple de marisc i peix ben fresc, com si d’un mercat es tractés, fa venir aigua a la boca.


La parada de peix i marisc fresc del restaurant Arròs i peix

Mentre espereu a la cua el vostre torn per triar el menjar, us obsequiaran amb una copa de cava. A part de la mercaderia exposada temptadorament a la parada, podeu optar per plats de la pissarra, que inclou, a més d’elaboracions de peix, verdures, amanides i uns arrossos boníssims –i fins i tot algun tros de carn. Pel bé de la cartera, és important no perdre el control mirant el marisc.

Deu ser lícit vendre's la mare per unes navalles i unes tellerines a la planxa com aquestes

Un cop triats els plats, us acompanyaran a la vostra taula, on podreu escollir un vi o un cava de la carta i, ara ja sí, podreu gaudir d’un menjar suculent, fet amb bons ingredients i molt ben presentat.

Un parell de temptacions més: bacallà a la brasa i tàrtar de tonyina

Cuina francesa a Barcelona

Començar una entrada parlant d’un puré de patates no sembla gaire prometedor. Segur que hi ha plats més distingits que mereixen aquest honor, pensareu amb tota la raó, però quan impressiona tant el sabor deliciós d’aquesta senzilla guarnició, imagineu com serà el plat al qual acompanya. Des que tenia uns cinc anys que no m’hi abocava sobre un bol de puré de patates amb tant d’entusiasme.

Bavette de bou amb puré de patates

El puré que ha desfermat aquesta passió el fan en un petit bistrot barcelonès que l’any passat va obtenir de mans de periodistes francesos el guardó a la millor cuina francesa de bistrot del nostre país. No és més que un altre motiu per pagar-hi una visita; el seu bonic nom ja feia venir ganes d’anar-hi.

Au port de la lune és un local acollidor que es troba, després d’alguns canvis d’adreça, al carrer Pau Claris entre Diputació i Gran Via. Retrats de Serge Gainsbourg i d’altres representants de la cultura francesa ens donen la benvinguda des de les parets.

Au port de la lune

El local és tan bonic, el menjar tan bo i el personal tan amable que sempre desitjo que algun client demani una Coca-cola per veure si alguna cosa és capaç de trencar l’harmonia del local; no debades una pissarra informa categòricament de certs principis innegociables del restaurant: no tenen Coca-cola ni quètxup ni en tindran. Algun problema?


 Declaració d'intencions d'Au port de la lune 

La carta conté plats ben representatius de la cuina francesa, com foie gras mi-cuit, ostres, porros amb vinagreta, endívies amb rocafort, rillettes d’oca... i, com a plats principals, tot un seguit de carns. El peix en els segons –ja no parlem de les verdures– brilla per la seva absència.

Steak tartare amanit al gust i acompanyat de puré de patates

Paga la pena fer el menú del migdia, on sempre hi podeu trobar delícies com arengada, paté, steak tartare o bavette de bou; encara més, per postres mai no faltarà un assortiment de formatges francesos exquisits.

Assortiment de formatges francesos

Així doncs... bon appétit!

Una història d'hamburgueses

Vet aquí que fa molt temps, quan els humans no coneixien el concepte de carn dry aged i els grans de pebre no es venien a la secció de ginebres dels supermercats, hi havia una petita hamburguesa a la qual ningú no feia cas. Intentava jugar amb les altres carns –l’entrecot, el filet, la mitjana, el fricandó...–, però aquestes se’n reien o li feien el buit: “Ep, fast food!” o “Fuig! No ets res més que un ingredient de sandvitx!” són alguns dels renecs que li dedicaven. N’hi havia per a això i per a molt més: al capdavall estava destinada a esdevenir una sola de sabata monocroma en mans d’algú que mai no havia sentit a parlar de fer la carn al punt. Així que la petita hamburguesa va abandonar tanta mediocritat i se’n va anar a veure món. En el decurs dels seus viatges, va fer amistat amb el gintònic i ara regnen plegats sobre hordes de hipsters i cosmopolites. I això és tan veritat com que el conte s'ha acabat.

Si teniu algun dubte sobre la veracitat d’aquesta història, només cal que mireu al vostre voltant. Les hamburgueseries han proliferat, s’han sofisticat i, òbviament, s’han encarit, però és que qualsevol similitud entre aquella massa fina i compacta de color marró grisós que amania la nostra infància, de sabor difícilment identificable de tants assaonaments com portava, i un bon tros de carn picada, vermellosa i ben recognoscible, és pura casualitat.

Santa Deluxe, la reina de les hamburgueses per a gurmets

Les noves hamburgueseries s’adrecen als gurmets, opten pels bons ingredients i tenen en compte els comensals amb dietes especials. És el cas, per exemple, de Bacoa i les seves filials, Little Bacoa i Kiosko, que aposten per un “menjar ràpid de qualitat”. Els partidaris de la quantitat tenen motius d’alegria en aquest local; personalment, prefereixo que l’entrepà em càpiga a la boca. A més, trobo que menys ingredients permetrien apreciar millor el gust de la carn. De tota manera, quan aneu al Kiosko, no oblideu passar una estona de lectura al bany.


Els còmics il·lustren les parets del bany del Kiosko

Un clàssic intemporal és l’O.K. Sarrià, i és que aquest bar porta més de 25 anys oferint hamburgueses a la clientela. Potser és per això que, tot passant de les modes, guarneixen el tros de carn amb patates xip i un panet millorable, però la carn, de debò, és molt bona i la podeu acompanyar amb l’especialitat de la casa: una clara de cervesa negra. El local impressiona per la devoció a l’esport nord-americà –sembla un museu!– i per les camises del seu propietari, que deu haver robat de l’armari de Parker Lewis.

O.K. Sarrià: hamburgueseria i museu dedicat al beisbol i al futbol americà

Però hi ha un parell d’hamburgueseries que m’han robat el cor. Una és el Jazz, una cerveseria del Poble Sec a la qual és de justícia divina dedicar una entrada un altre dia. I, parlant de temes divins, el Santa Burg és un indret l’objectiu del qual és fer-nos pecar per excés de plaer, no només assaborint les seves boníssimes hamburgueses, sinó també acompanyant-les de les espectaculars patates fregides casolanes i d’una de les cerveses artesanals de la selecció variable de què disposen. Com a mostra dels seus productes, preneu nota de la Santa Deluxe: vedella dry aged, escalopa de foie gras i poma caramel·litzada. I és que, com ells diuen, la carn és feble.

Un parell de Forts, recomanabilíssimes cerveses barcelonines, servides a Santa Burg

Escudella i revolta

A la plaça Osca i rodalies, centre de l’activitat social alternativa de Sants –i futur Williamsburg quan la gent s’hagi afartat de Sant Antoni–, hi ha un munt de bars i restaurants per entretenir el visitant: alguns de rònecs, altres d’elegants; alguns que es fan ressò de les noves tendències, altres de més clàssics; alguns de nova factura, altres amb una llarga història.

Terra d'escudella, a Sants

Un indret que representa molt bé l’esperit del barri és el Terra d’escudella, un local que fa les funcions de bar restaurant, ateneu i centre cultural, social i polític. Si el que voleu és menjar bé alhora que feu la revolució, aquest és el vostre lloc! Hi podeu admirar exposicions artístiques, aprofundir en la història del país llegint les parets, aprendre refranys de la nostra perjudicada llengua, comprar marxandatge catalanista i llibertari i, no cal dir-ho, menjar i beure –aquesta és la condició sine qua non per estar-se al local.

Una mica d'història a les parets del Terra d'escudella

I és que un dels objectius del TDK, tal com l’abreugen –paga la pena llegir la declaració d’intencions impresa a la carta–, és recuperar i difondre les tradicions populars dels Països Catalans, i això inclou, per descomptat, la gastronomia. L’acurada carta és plena de menjars i de beures que ja els nostres avis havien oblidat que existien. Encara més, tots els productes són de la terra, i bons.

Escudella barrejada i capipota, dos plats ben tradicionals de la cuina catalana

De menjar, en disposem de diverses opcions, i cap no desmereix de les altres. Els menús de migdia tenen plats fixos segons el dia i... sí, el divendres toca escudella! A les nits, és possible entaular-se com cal al menjador del fons i triar plats de la carta. Si no és el que ve de gust, sempre es pot demanar una de les taules d’embotits i formatges, amb la descripció i procedència de cada producte clarament explicada. L’opció més barata, però no menys bona, és la de demanar, a la zona de bar, un dels imaginatius i inversemblants entrepans, que poden contenir ingredients com donja i ceba confitada, botifarra negra amb ceba i poma, albergínia amb formatge de cabra, ceba i poma, etc. I, si sou més de dotze comensals, podeu fer un menú de grup.

La meitat d'un parell d'entrepans, ben farcits i poc lleugers

I de beure, què en tenen? Doncs una bona selecció de vins i de cerveses artesanals de la terra que pot anar variant més o menys i que es queda curta quan la comparem amb la llista de licors catalaníssims de què disposen: ratafies, licors d’herbes, cremes, vins dolços, aiguardents, a més d’un sens fi de combinats a base de cassalla, Palo o licor de cafè, per esmentar-ne només alguns. Com veieu, tot molt nostrat.

Val a dir que el lloc és bo i barat i, per tant, és sempre curull de gent i xerinola. És altament recomanable presentar-s’hi d’hora o reservar taula. Si en voleu saber més, el seu Facebook informa de totes les novetats històriques, culturals i culinàries que, d’una manera o altra, afecten TDK.

Quina llauna!

No sé què tenen els cargols per despertar tantes passions, de bones i de dolentes. Tant és si rememorem la simpàtica bestiola que la mare trobava amagada entre l’enciam –coses del segle XX– i a qui ens agradava putejar tot tocant-li les banyes per veure com s’encongien –no era maldat, sinó experimentació científica– o aquell animal infecte que tot ho enfigassava de baves; si pensem en l’innocent mol·lusc que, com el sol, apareix després de la pluja, treu banya i puja la muntanya o en aquell menjar llefiscós que cal punxar amb un bastonet i extreure de la closca. La qüestió és que hi ha gent que no en vol saber res, gent que se’ls mira amb tendresa i gent que els contempla... amb avidesa.

I és que, de maneres de preparar els cargols, n’hi ha un munt, sia a la brasa, al forn o bullits, sia sols, amb salsa o amb caldo: cargols a la llauna, a la petarrellada, a la gormanda, a l’andalusa i una infinitat més de varietats regionals.

Boníssims cargols a la llauna del restaurant Can Manel

Jo sóc una persona sense complexes. De petita tenia tantes manies culinàries que quan vaig créixer les havia esgotades totes. Així que ara també en menjo, de cargols.

De llocs on prendre’n a Barcelona també n’hi ha per tots els gustos. Hi ha clàssics com La Tomaquera. La braseria Suyapa, al Clot, tot i no semblar gaire prometedora des de fora, proporciona una agradable sorpresa quan hom decideix entrar-hi i prendre un menú. La carta, a més, ofereix vuit plats diferents de cargols, amb noms de vegades intrigants: a l’andalusa, a l’extremenya, a la francesa, a la importància, a la llauna, a la portuguesa, de La Rioja i de Palència. No us desanimeu si la versió que trieu no us acaba de fer el pes; seguiu provant, hi ha uns cargols adequats per a cada ànima.

Tradicionalment, jo pellucava uns quants cargols i ho deixava estar. Això va canviar el dia que vaig tastar els cargols a la llauna de Can Manel.

Can Manel és un restaurant de Sants de cuina tradicional catalana, especialitzat en carn i peix a la brasa i d’ambient rústic i tranquil. A mi ja m’agradava el lloc, però des que vaig descobrir els cargols que no em sento capaç de demanar una altra cosa. Quan li vaig dir al cambrer que feien els millors cargols de tota la ciutat, em va mirar entre agraït i escèptic. És cert, ni he provat tots els cargols de la ciutat ni ho penso fer, però us desafio a trobar-ne de millors.

El menjar a la brasa és l'especialitat de Can Manel

L’antic Can Manel era un restaurant que jo venerava perquè hi feien les millors faves a la catalana que he menjat mai. Malauradament, va tancar i, passat un temps, va canviar de mans. (Si algú sap què ha estat d'aquells amos, o si han obert algun altre local, que m’ho faci saber.) No obstant això, els nous propietaris han mantingut el nom, la brasa, la simpatia i l’essència, així que no hi tinc cap queixa.

Hem perdut les faves, però hem guanyat els cargols.

Del cuscús i el tagín

Era un d’aquells dies freds i resplendents, escassos a l’hivern barceloní, en què, malgrat el cel blau, el sol no aconseguia escalfar l’ambient. Embotida entre complements de llana, passejava per l’avinguda Mistral, tot delint-me per un plat calent. Alguna cosa –potser un sisè sentit o més aviat el rètol que deia “Hay cuscús diario”– em va atreure cap a un bar que feia cantonada; no sé ben bé què, perquè el lloc semblava tan anònim com tants altres pel davant dels quals acabava de passar tot ignorant-los. Una ràpida ullada des de fora em va impulsar a entrar-hi.

Bar Rafi, especialitzat en cuscús i tagins

El bar Rafi, doncs aquest era el seu nom, és un local petitíssim. Passada una barra-cuina molt estreta, s’accedeix a un menjador minúscul però agradable, amb rajoles d’estil aràbic i il·lustracions de ciutats andaluses a la paret. Aneu amb compte si planegeu explicar-li a algú durant el dinar el vostre pla secret per dominar el món: al menjador només hi ha espai per sis taules de dos o quatre persones, ben juntes les unes a les altres, i se sent fins les converses de la cuina.

El local el porta –des de 1986, segons s’indica a l’entrada– una parella d’origen marroquí i andalús. El menjar és casolà –i bo, molt bo–, els plats més que generosos i la clientela –la poca que hi cap– sembla habitual. El menú conté plats senzills d’aquí i d’allà, però l’autèntica especialitat de la casa són els cuscús i els tagins. A la carta se’n troben de diversos tipus i mides, però, tenint en compte que el més petit surt més car que un menú, val la pena optar per aquesta opció encara que inclogui més menjar del desitjat. Aviso de nou: els plats són enormes.

Tagín de pollastre i verdures

Vaig demanar un menú. En un moment d’inspiració, em vaig deixar l’amanida gairebé sencera preveient que hauria de fer lloc per al segon plat. Sort de la meva intuïció, perquè a continuació em van portar una muntanya de cuscús, pollastre i verdures. A banda hi havia un tassó de brou per afegir-ne al cuscús a gust o per beure-se’l; la qüestió és no deixar ni una gota d’aquest caldo exquisit. A més, hi havia un potet de salsa vermella molt espessa; el seu aspecte explosiu ja alerta que s’ha de prendre amb precaució, ja que, tot i ser deliciosa, pica força. El resultat de tot plegat? Boníssim! Amb la primera cullerada de brou ja vaig saber que hi tornaria. No sabria trobar un altre cuscús com aquest en tota la ciutat.

 Suculent cuscús de pollastre, amb brou i salsa picant a part 

Com, de menjar, ja en tenia prou, per postres em vaig demanar un te. Em van servir un agradable te moro, amb menta i ben dolç... acompanyat d’un tros de pa de pessic casolà, amb regust de taronja, molt saborós. I és que, clar, si us posen una cosa al davant, l’heu de provar.

Te moro i pastís

Demano disculpes per haver exhaurit en aquesta entrada tots els sinònims de “bo”, però és que el lloc s’ho val. Els que s’animin a intentar reproduir l’experiència a casa, podran trobar la recepta d’aquest cuscús meravellós en un antic programa del Karakia; si no, sempre poden encarregar el plat per endur. I, si preferiu dinar al mateix bar Rafi, recordeu que l’exigüitat de l’espai fa que sigui altament recomanable reservar taula.

Cuscús take away

Actualització, trista actualització: el bar Rafi ha passat ha millor vida. Un bar d'entrepans ocupa ara el seu espai. A la congoixa de saber que els meus llavis no tornaran a assaborir aquell caldo i aquell cuscús sublims només li queda un trist consol: si més no, vaig tenir el plaer de tastar-los. Va ser un idil·li curt però intens.

Fondues a la japonesa

En una escena de Lost in Translation, el Bob (Bill Murray) i la Charlotte (Scarlett Johansson) estan en un restaurant de Tòquio, mig barallats, intentant triar un plat del menú. Estar emmurriat no és el millor estat per prendre decisions, i la Charlotte es veu superada per una carta que aparentment –almenys per qui no entengui el japonès– té sis plats iguals.

La carta que desconcerta Charlotte

El Bob en tria un a l’atzar i s’acaben prenent un shabu-shabu, un tipus de nabemono o guisat japonès que recorda molt a una fondue, tot i que és molt més sa i digestiu. En aquest cas, unes finíssimes làmines de vedella es couen en una cassola plena d’un brou (dashi) fet a base d’alga kombo, on s’afegeixen tota mena de verdures: col, ceba, pastanaga, xampinyons, soja... (Si, arribats a aquest punt, els detractors de la col i similars acaben de perdre-hi l’interès, és perquè desconeixen les grans virtuts de la cuina japonesa: menjar ben gustós i saludable.)

Un shabu-shabu perdut en la traducció

Potser no conté ingredients gaire glamurosos, però el shabu-shabu és un plat absolutament deliciós... sempre que no hagueu provat el sukiyaki.

El sukiyaki és una variant d’aquest plat en què el brou es fa a base de salsa de soja i mirin (licor d’arròs) i la carn i la verdura, un cop trets de la cassola, es remullen en ou cru batut. És a dir, és com un shabu-shabu, però encara més saborós.

Sukiyaki: brou amb verduretes, làmines de vedella i ou cru on sucar-ho tot

Un lloc de Barcelona on tastar aquests plaers és el restaurant Edo, al districte de Sarrià-Sant Gervasi. Per algun motiu ignot, però, han desaparegut del menú que reparteixen ara que s’han especialitzat en bufet, però si els demaneu us portaran la carta antiga. A més, res com demanar un shabu-shabu o un sukiyaki perquè tota la clientela del restaurant giri caps per observar-vos amb estupor; proveu-ho, no falla.

Menjar aquests plats és gairebé una activitat social, amb tots els comensals compartint menjar de la cassola i tan enfeinats servint-se verduretes i coent carn que no trobaran temps ni per beure vi. Encara més, sortireu del restaurant amb molt bon gust de boca i sense aquella desagradable sensació d’haver-se atipat en excés que deixa la nostra cuina tradicional. Com deia, una de les meravelles de la cuina japonesa.

Com menjar un sukiyaki

I recordeu: a l‘era de la globalització ja no és permès no saber fer servir bastonets amb el menjar (sí, es diuen bastonets i no palillos).

Una experiència autòctona a la Barceloneta

Els barcelonins estem perdent Barcelona. És un fet. El preu a pagar per esdevenir una ciutat que tothom vol conèixer és renunciar a una part de la pròpia identitat. Barcelona s’orienta al turisme, s’omple d’allò que se suposa que els turistes desitgen i s’apugen els preus per plomar els turistes i –efectes col·laterals- també els residents, per als quals es torna una població incòmoda i inassequible. Suposo que és normal: algú ha vist mai un venecià a Venècia? Negocis centenaris, icones de la ciutat, tanquen perquè no poden fer front als nous lloguers i són substituïts per d’altres, franquícies o còpies asèptiques els uns dels altres, locals moderns que podríem trobar a qualsevol altra capital occidental. Que no seguirem essent atractius arreu del món si mantenim l’essència? Se’ns l’estan venent, la ciutat.

Enlloc com a la Barceloneta es fa palesa la coexistència d’aquestes dues Barcelones, la d’abans i la d’ara. Entre bars, restaurants i botigues de tota mena, moltes banderes del barri guarneixen els balcons, tot reivindicant la seva identitat i una mica de dignitat enfront dels estralls del turisme mal entès.


Tot de banderes del barri a les façanes de la Barceloneta

La bona notícia és que no tot està perdut, encara queden llocs que mantenen el seu encant i autenticitat. A tocar del mercat, el bar Electricitat és un indret ideal per fer tapes i vermuts. És aconsellable, però, arribar-hi d’hora per fer-se amb una taula, ja que acostuma a omplir-se fins a vessar. De tota manera, tal és l’eficàcia del personal que en un tres i no res podeu trobar-vos asseguts al vostre racó, en agradable germanor, entre un grup d’indígenes i un altre de turistes.


No posa "bon menjar" perquè no hi cap

En cas que trobi algun seient lliure, el cambrer s’asseurà al vostre costat, llibreta en mà, per prendre-us nota. El més probable és que mai no arribeu a demanar res i que simplement aneu assentint a tot el que us vagi proposant. Al capdavall és ell qui en sap.

L'interior abarrotat

La tapa estrella de la casa és l’amanida de cranc. Sembla mentida que un plat tan innocent pugui arribar a ser tan bo. Però –guaita!- la truita de patates també és excepcional i hi ha tot un seguit de plats que no es queden enrere: bombes, croquetes, anxoves, gambes salades, moixama, cecina, esqueixada, lacón, amanida de pop...


Una petita degustació a l'Electricitat

El local disposa de bótes de vermut i de diversos vins, així que, si demaneu qualsevol d’aquestes begudes, us n’ompliran una ampolla i us la deixaran a taula perquè en consumiu a gust. Si preferiu la cervesa, també serveixen una barreja de Moritz i Epidor de barril.

L’únic punt negatiu és que potser, a la sortida, us ve de gust recloure-us en una església a gaudir d’una estona de silenci, sobretot si heu anat a l’Electricitat un cap de setmana al migdia. El soroll que hi ha quan el local està ple pot ser infernal, més encara si fa acte de presència la banda de músics festius que de tant en tant hi treu el cap. En un moment com aquest és possible que la meitat de la congregació, cambrer inclòs, acabi cantant i ballant, i l’altra meitat traient les càmeres de fotos. Tranquils, l’avalot no durarà més de cinc minuts i, de llocs on comportar-se civilitzadament, ja en tenim la ciutat plena.

Llarga vida a l’Electricitat!