Fondues a la japonesa

En una escena de Lost in Translation, el Bob (Bill Murray) i la Charlotte (Scarlett Johansson) estan en un restaurant de Tòquio, mig barallats, intentant triar un plat del menú. Estar emmurriat no és el millor estat per prendre decisions, i la Charlotte es veu superada per una carta que aparentment –almenys per qui no entengui el japonès– té sis plats iguals.

La carta que desconcerta Charlotte

El Bob en tria un a l’atzar i s’acaben prenent un shabu-shabu, un tipus de nabemono o guisat japonès que recorda molt a una fondue, tot i que és molt més sa i digestiu. En aquest cas, unes finíssimes làmines de vedella es couen en una cassola plena d’un brou (dashi) fet a base d’alga kombo, on s’afegeixen tota mena de verdures: col, ceba, pastanaga, xampinyons, soja... (Si, arribats a aquest punt, els detractors de la col i similars acaben de perdre-hi l’interès, és perquè desconeixen les grans virtuts de la cuina japonesa: menjar ben gustós i saludable.)

Un shabu-shabu perdut en la traducció

Potser no conté ingredients gaire glamurosos, però el shabu-shabu és un plat absolutament deliciós... sempre que no hagueu provat el sukiyaki.

El sukiyaki és una variant d’aquest plat en què el brou es fa a base de salsa de soja i mirin (licor d’arròs) i la carn i la verdura, un cop trets de la cassola, es remullen en ou cru batut. És a dir, és com un shabu-shabu, però encara més saborós.

Sukiyaki: brou amb verduretes, làmines de vedella i ou cru on sucar-ho tot

Un lloc de Barcelona on tastar aquests plaers és el restaurant Edo, al districte de Sarrià-Sant Gervasi. Per algun motiu ignot, però, han desaparegut del menú que reparteixen ara que s’han especialitzat en bufet, però si els demaneu us portaran la carta antiga. A més, res com demanar un shabu-shabu o un sukiyaki perquè tota la clientela del restaurant giri caps per observar-vos amb estupor; proveu-ho, no falla.

Menjar aquests plats és gairebé una activitat social, amb tots els comensals compartint menjar de la cassola i tan enfeinats servint-se verduretes i coent carn que no trobaran temps ni per beure vi. Encara més, sortireu del restaurant amb molt bon gust de boca i sense aquella desagradable sensació d’haver-se atipat en excés que deixa la nostra cuina tradicional. Com deia, una de les meravelles de la cuina japonesa.

Com menjar un sukiyaki

I recordeu: a l‘era de la globalització ja no és permès no saber fer servir bastonets amb el menjar (sí, es diuen bastonets i no palillos).

Nadal, frugal, sobri, amesurat Nadal

Cada any el mateix. Poc després que s’inicia el mes de desembre, comença una inacabable successió d’àpats socials a fi de celebrar el Nadal i la grandària del nostre estómac: la trobada d’amics de l’escola, l’inevitable sopar d’empresa, el del curs d’anglès, el dels amics 2.0, el de la colla sardanista, el del taller de ioga (aquest, sortosament, consisteix en tofu i algues), etc. Així, arribem a festes amb l’aparell digestiu d’un brontosaure i unes condicions deplorables per fer front als àpats familiars que vénen: l’íntim sopar de la nit de Nadal, la sopa de galets i el gall dindi del dia de Nadal, la canelonada de Sant Esteve, el sopar etílic de Cap d’Any, el dinar commemoratiu d’Any Nou (aquí existeixen diverses tendències: personalment, en aquesta data m’estimo més gitar que no pas ingerir) i, per acabar, el tortell de Reis. Curiosa manera d’homenatjar l’adveniment d’un nen pobre que predicava l’austeritat... Mira, com l’FMI.

Però tranquils, un dia, ja només ens queda un dia més de suplici i podrem dedicar-nos a prendre brous depuratius i a mossegar branques d’api, que és el que realment ens ve de gust fer.

De manera que no sé si és el millor moment per parlar de menjar, però aquest bloc va d’això i no em queda una altra opció. Ara bé, com a regal de Reis us obsequiaré amb una de les receptes triomfadores d’aquestes festes. Es tracta d’un plat atractiu, deliciós i fàcil de preparar:

MAGRET D’ÀNEC AMB SALSA DE FRUITES

 

Em menjaria fins la foto...

Què necessitarem?

• 2 persones disposades a menjar-s’ho
• 1 magret d’ànec
• 1 taronja
• ½ llimona
• 1 poma
• 50 g de sucre
• ½ got de brou d’au
• herbes de Provença
• pebre i sal

Què en fem, de tot això?

1. Espremem la taronja i la llimona. Pelem la poma i la trossegem.
2. Posem el sucre i els sucs de taronja i llimona en una cassola i ho coem fins que es formi un almívar espès.
3. Hi afegim la poma i la removem amb l’almívar. Llavors hi incorporem el brou i les herbes i ho deixem bullir a foc suau durant uns 15 minuts, remenant de tant en tant.
4. Salpebrem el magret i en fem uns talls a la pell en forma de creu. En una paella antiadherent ben calenta enrossim el magret, primer uns 5 minuts per la banda de la pell i després uns 3 minuts més per l’altra banda. Ha de quedar cru pel centre; si el coem de més, la carn quedaria dura.
5. Afegim el magret i una cullerada del greix que ha deixat anar a la cassola amb la salsa i ho coem tot 5 minuts a foc viu.
6. Tallem el magret en rodanxes gruixudes i el servim amb la salsa ben calenta. És un plat per menjar al moment, reescalfat no val res.
7. Col·loqueu els dos comensals a taula.

Fet això, només em resta afegir: bon profit!