Una glopada d’aire sense sortir de la ciutat

Vallvidrera. Se’m fa estrany que estiguem parlant d’un barri de Barcelona, i no pas d’un municipi veí, com tot sembla indicar: el ritme, l’olor, l’alçària... tot és diferent. Sobretot ara que vivim de cara al mar, sembla que tenim el front nord mig oblidat, però Vallvidrera ens dóna moltes alegries:

1. L’entorn. No tan sols trobem cases modernistes ben boniques a Vallvidrera, sinó que la seva ubicació a Collserola, el pulmó sense el qual els barcelonins ens asfixiaríem, ens proporciona una excusa per oblidar-nos de la ciutat i perdre’ns pels seus camins, tot ensumant pins, escoltant el cant dels ocells i creuant-nos amb algun porc senglar –o mitja dotzena, com em va passar fa poc–, massa habituat als humans com per immutar-se.

L'olímpica Torre de Collserola

2. El transport. Ara no farem veure que el transport públic és precisament un dels punts forts de Vallvidrera; no pretenem pas això. És més aviat escàs. Una passejada no és descartable sempre que a un li agradin els forts pendents, però, si no, sempre podem pujar amb el funicular d’FGC que hi arriba: és molt menys popular que el seu cosí del Tibidabo, però també molt més barat i, pel preu d’un bitllet de metro, podrem delectar-nos amb unes vistes fascinants de la ciutat als nostres peus.

3. Les vistes. Situada a la carena de la serralada, Vallvidrera domina les valls d’ambdues bandes, el Vallès al nord, Barcelona i el mar al sud, i ens proporciona una visió embadalidora. Quan m’hi passejo, sempre he de refrenar les ganes de picar a la porta d’alguna casa i demanar que em deixin contemplar el panorama des de la terrassa –i, de pas, que em deixin tastar la barbacoa. Però, de bones vistes, n’hi ha pertot arreu, fins i tot al mirador de la mateixa estació del funicular. És clar que les millors, sense discussió, són les que s’obtenen des del mirador de la Torre de Collserola, a una curta passejada des d’aquí: en un dia clar es pot observar un bon tros de Catalunya.

El Tibidabo i altres vistes des del mirador de la Torre de Collserola

4. El menjar. No hi ha excursió sense premi, i aquest s’obté al restaurant. Ho dic així, en singular, perquè, si bé no és l’únic, tampoc no es pot dir que hi hagi un fotimer. A la plaça de Vallvidrera –li dic plaça per educació, perquè bé podria tractar-se d’una cruïlla de carreteres–, a tocar de l’estació d’FGC –només els separen 61 esglaons–, es troba Casa Trampa, un negoci centenari. Aquesta casa de menjars de tota la vida s’omple a vessar els caps de setmana, així que ni us ho plantegeu sense reservar prèviament.

La carta de Casa Trampa fa honor al seu emplaçament muntanyenc; qualsevol diria que ens trobem a molts quilòmetres del mar: el peix és inexistent. Ara bé, la carn es presenta de les maneres més variades: vedella estofada amb bolets, ossobuco, cuixa de xai, tripes amb cigrons, botifarra, etc. Tanmateix, el deliciós plat estrella de la casa, el que els ha procurat un munt de retalls de diari per emmarcar, són els pèsols amb pernil de Jabugo. Imperdibles.

La vedella estofada amb bolets de Casa Trampa

El preu és molt correcte i el personal molt eficient, sempre corrent d’una banda a una altra per atendre la clientela. Perquè, si té un problema Casa Trampa, és aquesta obsessió de tants restaurants per encabir una taula més i no deixar mig metre d’espai lliure. Tot anirà bé mentre no falli una reserva gran i es desfermi el caos, cosa no gaire habitual, afortunadament.

Que heu menjat massa? No us amoïneu: just a l’altra banda de la plaça hi ha un camí que baixa directe a Barcelona i en poca estona us planta a Sarrià. Si més no, fa baixada.

De tapes per l'Ampolla

Acabem de donar la benvinguda a la tardor, i aviat ens atiparem de magranes, xirimoies, caquis, castanyes, moniatos, carabasses i rovellons, però primer de tot hem d’acomiadar-nos de l’estiu com Déu mana: mirant al mar.

L’Ampolla és un petit poble de pescadors i, a més, està situat al costat del Delta, la qual cosa li proporciona una gran varietat de productes del mar, com ja comentava tot parlant de la cuina deltaica. Com no deixa de ser adient a un poble de costa, hi trobem molta oferta de restaurants d’arrossos i peix, d’altres més innovadors com l’Azara, especialitzat en carns argentines a la brasa, i també d’altres més clàssics i populars, ben representatius de la cuina local.


La Taverneta, un bar de motius pescadors

Els parroquians acudeixen a La Taverneta, un petit bar de vermut i tapes en el qual tots els detalls i fotos fan honor a l’antiga tradició marinera del municipi. Té peix i marisc ben fresc, uns preus ajustats i el servei és ràpid. En temporada alta pot ser difícil trobar una taula lliure, però ni tan sols en aquesta situació veureu defallir el personal sempre actiu.


Un vermut i un platet de palaïns fregits

La carta il·lustra molt bé en què consisteix la cuina del Delta: palains (llenguadets) fregits, xapadillo d’anguila a la planxa –de vegades també fumada i en torrada), canyuts (navalles), ortigues de mar, tellerines... Com veieu, tapes força diferents del què acostumem a prendre més al nord. El problema és que vénen ganes de provar-ho tot, però és recomanable moderar-se, vist que les racions són molt grans.

Un altre platet: xapadillo d'anguila a la planxa

La cuina del Delta

Just a tocar de l’Ampolla trobem la porta d’entrada al Parc Natural del Delta de l’Ebre. És en aquest punt on hi ha la Bassa de les Olles, un emplaçament ben representatiu del parc. Es tracta d’un bon lloc –sobretot pels qui no disposen de vehicle privat– per fer-hi una agradable passejada i conèixer tota la riquesa paisatgística i biològica típica del delta: una tranquil·la planura plena d’arrossars, fronterers amb platges i dunes, freqüentada per una gran diversitat d’aus, rèptils i insectes. No oblideu els prismàtics per observar les aus!

Arrossars i arrossars al Delta de l'Ebre

Aquesta excursió, però, no és aconsellable fer-la en ple estiu, atès que les ombres són escasses. És clar que cada època té els seus al·licients, i l’estiu a l’Ampolla, per exemple, ens permet gaudir d’unes platges molt menys atapeïdes del que és habitual trobar a la costa catalana.


Una manera més refrescant de passar el dia

Però això no és tot! Per tota l’Ampolla es pot gaudir de la gastronomia típica deltaica, una cuina local amb personalitat pròpia gràcies a la riquesa de recursos naturals que proporciona el delta: excel·lent i variat marisc, peix de mar i de riu, aus aquàtiques, productes de l’hort i, no cal dir-ho, arròs.

Del que es tracta, a la fi, és de trobar una excusa per acostar-s’hi, sigui quan sigui, i aprofitar la conjuntura –i l’hora de dinar– per treure el cap al restaurant Lo Goleró.


El restaurant Lo Goleró és la porta d'entrada al Delta

Aquesta cabana de fusta es troba a l’entrada del parc, just al cantó del centre d’informació i de l’agrobotiga, on podreu adquirir productes típics de la zona com arròs i oli.

La carta de Lo Goleró és típica deltaica i inclou plats com xapadillo d’anguila, cuixes de granota, ortigues de mar arrebossades, bunyols d’eriçó de mar, diferents elaboracions amb ànec i molt marisc exquisit, des d’ostres o navalles fins als populars musclos, que no desmereixen en absolut dels seus parents més sofisticats.

Un dels suggeriments de Lo Goleró: ostres amb cava

No, no m’estic oblidant dels arrossos, però, com els plats ben bons, cal deixar-los pel final. N’hi ha per tots els gustos –paella marinera, arròs negre, arròs amb llamàntol...–, però, fent honor a la regió, em quedo amb l’especialitat de la casa: l’arròs amb ànec i verdures. Deliciós.

Una de les especialitats de la casa: arròs amb ànec

Estrictament parlant, un àpat s’acaba amb les postres, no pas amb l’arròs. Bé, també ofereixen algunes de casolanes i ben refrescants, com el sorbet de llima.

Jo ja no necessito inventar excuses per tornar-hi cada any.

Temps de calçots

Quan els àpats de Nadal són només un record i el fred s’assenta en el cru hivern, és aleshores que comença el temps de calçots.

El calçot deu el seu origen, segons la llegenda, a un pagès de Valls anomenat Xat de Benaiges –amb aquest nom estava clarament destinat a passar a la història–, a qui se li va acudir de calçar les cebes blanques –és a dir, cobrir amb terra la part que en sobresortia– i, després, de passar-les pel foc per menjar-se-les. Que en algun moment algú decidís que una ceba sap millor sucada en salsa era només qüestió de temps; el que no està tan clar és com esdevingué tradició reunir un grapat de gent per embrutar-se mans i pitreres tot endrapant ceballots com troglodites. I no parlem dels concursos per veure qui menja més calçots en un temps rècord...

Els lagartos de "V" tenien avantpassats calçotaires (©Finner)

Però quins són els trets distintius d’una bona calçotada? Vegem-ho:

• Un menú de calçotada conté, per suposat, calçots à volonté, però també se sol aprofitar l’ocasió per fer carns i altres verdures a la brasa.
• Els calçots se serveixen en teules per mantenir-los calents.
• El secret està a la salsa, i no hi ha res més a dir. Sense una bona salsa, ja podem plegar.
• El vi s’ha de prendre en porró i, si no en sabeu, és un bon moment per aprendre-hi.
• S’acostuma a repartir pitets perquè la roba no acabi com un collage de salsa i vi (no ens enganyem, ja no es domina l’art de beure en porró com fa cent anys). En alguns restaurants de comportament exquisit reparteixen guants, però això és pixar fora de test: les mans han d’acabar negres de carbó.

Per parlar-vos de calçotades, podria haver anat a Valls, bressol dels calçots i també dels castells, i oferir-vos un maridatge de cultura nostrada, però m’he estimat més endinsar-me en plena Ruta del Cister. I és que els meus calçots preferits els fan a Santes Creus.

De fet, Santes Creus està a la vora de Valls i, per tant, en terra de calçots, però a més disposa d’un monestir cistercenc que fa goig visitar. N’hi ha qui suggereix fer-ho a la tarda per fer baixar els calçots, però jo sóc més partidària de fer-ho al matí, quan els excessos del xeflis encara no han esmussat els meus sentits.

Imatges del Reial Monestir de Santes Creus

A les portes del Reial Monestir de Santes Creus, però, trobem una altra atracció gastronòmica: paradetes de coques, embotits i formatges artesans davant de les quals és impossible no aturar-se.

A tocar del monestir es troba el restaurant Cal Mosso, una acollidora masia que guarda parentiu amb Cal Ganxo, de Valls. Hi ofereixen un menú de calçotada mentre en dura la temporada. Aquest tipus de menú mai no surt barat, però s’ho val.

Després d’una mica de vermut i secallona d’aperitiu, arriben calçots a dojo, acompanyats de l’espectacular salsa “de la Vicenta”, i el porró de vi. Quan us hagueu cansat d’ingerir ceballots, podeu fer servir qualsevol dels rentamans de què disposen els menjadors, treure-us el pitet i preparar-vos per al segon plat.

Una teula de calçots i un porró de vi

Llavors arriben les graelles amb la carn a la brasa, l’allioli i els plats amb carxofes, botifarra negra i fesols del ganxet –que bons, si us plau!–, tot acompanyat de cava.

Carns a la brasa, carxofes, botifarra negra i fesols del ganxet

Sigui com sigui, heu d’aconseguir fer espai per a les postres, perquè serveixen uns trossos de taronja amb sucre i una crema catalana amb carquinyolis més bons que el vi de missa!

 I, per postres, crema catalana amb carquinyolis i taronja amb sucre

Arribats a aquest punt, només queda fer la digestió i... fins la calçotada de l’any següent!

Cuina volcànica a Besalú

Com vaig prometre a la darrera entrada, seguim a Besalú... metafòricament –què més voldria jo que romandre-hi físicament! I és que, de tresors, Besalú en guarda uns quants.

Aquesta bella població es troba a la Garrotxa, terra de volcans i dels fogons que han donat lloc al que es coneix com a cuina volcànica. La cuina volcànica no consisteix a rostir unes carxofes al cràter d’un volcà ni a fer un entrecot a la llosa de basalt; l’etiqueta fa referència a una agrupació de restaurants que vol promoure la gastronomia local tradicional, però modernitzada, feta amb “productes conreats, criats i elaborats de forma artesanal” a la comarca.

A Besalú, hom pot tastar-la al restaurant Cúria Reial. Situat en un entorn idíl·lic, aquest restaurant ocupa un palauet dels segles XIII-XIV. El local és molt més espaiós del que es pot preveure des de fora –un saló porta a un altre, i també disposa de terrassa–, el personal es desviu per atendre i el menjar és excel·lent.

Restaurant Cúria Reial a Besalú

Si menjar de carta resulta un xic car, sempre es pot recórrer a un dels menús –de migdia o de temporada– amb què degustar, per un preu raonable, algunes menges de la seva magnífica carta, que inclou plats com aquests: sopa de ceba gratinada, croquetes artesanes de bolets, melós de vedella a la ratafia, xai de ramat guisat amb dàtils a l’estil jueu, arròs de Pals a la cassola de mar i muntanya, espatlla de xai de ramat sense feina guisada a l’antiga... Tot el que vam provar era molt i molt bo, però la mitjana de vedella al caliu d’alzina, amb aquell punt d’escates de sal i el regust del caliu, era senzillament deliciosa.


Algunes menges del restaurant Cúria Reial

A la carta s’indica quins plats formen part de la cuina volcànica amb el símbol corresponent de l’associació:

Si no ve de gust vi, sempre es pot acompanyar un plat de cuina volcànica amb una cervesa artesana ideada especialment per a l’ocasió. S’anomena, precisament, Volcànica, una rossa molt agradable, suau i aromatitzada.

Una cervesa autènticament volcànica

Diuen a Cúria Reial que desitgen satisfer els nostres sentits, i certament ho aconsegueixen amb uns aliments tan curosament elaborats, amb un ambient tan íntim i acollidor i amb un entorn que talla la respiració.

Visita ritual a Besalú

El fotogènic Pont Vell de Besalú

Jo necessito Besalú. De tant en tant em cal visitar-lo, com em cal respirar o beure aigua. Necessito passejar per la riba del Fluvià, deixar-me perdre pels carrers empedrats del centre històric curosament conservat, perdre el nord amb les botigues de productes típics i de bonics records, embadalir-me amb la bellesa del Pont Vell... Per qui no hi hagi estat mai, recomano ferventment la visita guiada que organitza l’oficina de turisme, una passejada per la vila comtal que permet visitar esglésies, el call jueu amb els seus banys i altres obres d’arquitectura civil medieval. Fins i tot el petit Museu de Miniatures i Microminiatures paga la pena: allà hom pot veure –per mitjà d’una lupa o amb vista d’elf– dotze camells en processó a l’interior de l’ull d’una agulla, per esmentar un exemple. Una feina impressionant per deixar-nos a tots bocabadats i amb l’interrogant de qui té la paciència necessària per dur a terme aquesta filigrana; doncs bé, només sis persones en el món, segons ens informa la simpàtica encarregada del museu.

Els estrets carrers medievals del poble s’omplen de visitants durant el dia que, tanmateix, desapareixen amb la llum, i les nits esdevenen molt tranquil·les. Si heu de fer nit a Besalú, l’hotel Els Jardins de la Martana s’hi presenta com una molt bona opció. Es tracta d’un antic edifici situat en un extrem del Pont Vell, reformat amb molt bon gust i menat per un personal encantador. Les habitacions tenen vistes al pont i als jardins i terrasses del recinte, uns espais romàntics ideals per aïllar-se del món, sempre que el clima ho permeti. Si no és així, us podreu arrecerar del fred a l’acollidora biblioteca. A la vora del foc de la seva llar, tot sentint els espetarrecs de la llenya, he escrit aquesta entrada. A més, l’hotel és pet friendly, com demostra la presència tranquil·la de la preciosa femella de gran danès que es passeja aristocràticament per la casa.

Adoro aquesta biblioteca

Però tornem a Besalú. Després d’haver deambulat pels carrers de la vila, és molt probable que tingueu gana. No us amoïneu, en això el poble tampoc no us decebrà.

Un dels llocs on m’agrada proveir-me sempre que paro a Besalú és el bar-restaurant Can Quei. El local té dues parts ben diferenciades, el menjador i el bar, donant així l’opció d’entaular-se com Déu mana o de gaudir d’un ambient més informal i festiu. El menjar és casolà, amb un bon ventall de plats tradicionals de cuina catalana a un preu correcte: escudella, canelons, carns a la brasa, etc. Ara bé, si voleu despertar l’admiració i l’enveja de la clientela, demaneu una branca d’embotits i serviu-vos-en a gust.

La branca d'embotits de Can Quei fa goig

Si, com jo, sou dels que us agrada anar provant les cerveses locals, aquí podeu trobar l’Artesana de Besalú. Això sí, aneu ben amb compte en obrir l’ampolla perquè el líquid es podria escampar pertot arreu. Sortosament, la cambrera ja li té agafat el punt i ha desenvolupat un mètode antivessament que implica una safata sota l’ampolla i la mà del client preparada amb la copa en l’aire.

L'Artesana de Besalú ja més assossegada

Un únic avís pel que fa a Can Quei: si hi aneu en època de fred, més val que us vestiu d’acord amb el concepte “ceba”, perquè els agrada molt les altes temperatures per tal que les cambreres puguin servir en màniga curta. Ja sabeu, si acabeu amb les galtes rosades, no és culpa del vi, sinó de la calefacció.

Les virtuts de Besalú donen per molt més que aquestes línies, així que hauré de dedicar-hi una altra entrada.

Per manament bíblic

Encara que recordem entendrits el sabor de l’entrepà de carn arrebossada mentre fèiem pícnic, els bon vivants sabem que una bona excursió acaba en un bon restaurant.

El Senyor ens ho va advertir: “Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front”. D’això es dedueix, òbviament, que per guanyar un entrecot s’ha de fer suar -a més de les celles- el clatell, les aixelles i la rabada.

Un bon lloc per fer-ho és Montserrat. Hi ha gent que puja i baixa la muntanya a peu, i fins i tot que hi arriba caminant des de Barcelona. Personalment considero que això no només et fa mereixedor d’un entrecot, sinó també d’una setmana en un spa i d’un bon tractament psiquiàtric. Calma.

El singular massís de Montserrat

Abans que algú protesti, confessaré que jo mateixa he intentat convèncer el meu amic irlandès, el Finner, que tot bon català ha pujat a peu almenys un cop la muntanya de Montserrat. Això, però, és com la varicel·la: és preferible passar el tràngol de petit, a l’esplai, i després oblidar-se’n. No debades FGC posa a la nostra disposició un ampli ventall de transports (ferrocarril, cremallera, aeri, funiculars) per arribar a la catalana terra. (A canvi d’aquesta promoció, espero que la propera ocasió em facin descompte, perquè quins preus que es gasten!)

No, les coses s’han de fer amb moderació. El descens des del pla de les Taràntules, a l’estació superior del funicular de Sant Joan, fins a Monistrol és un passeig agradable de dues hores i escaig, si no et creus Kilian Jornet, i més que suficient per destrossar els genolls, els bessons, els isquiotibials i altres músculs de nom ignot que s’amaguen entre les cames.

És aleshores que t’has guanyat el dret a recuperar les calories cremades i a multiplicar-les. Un cop arribats a Monistrol, agafem la carretera que va a Manresa, deixant la vila a l’esquerra. Passat el rètol que indica la fi del terme municipal, hi ha l’Hostal Monistrol. Es tracta d’un restaurant d’aspecte setentero amb molt per oferir. L’interior és molt espaiós, amb boniques vistes i vitralls. El seu aspecte presenta aquella barreja entre popular i elegant tan típica de restaurants de poble; segons la descripció del Roger, es troba en aquell punt en què està deixant de ser passat de moda per convertir-se en vintage. La clientela obeeix a la mateixa mescla: s’hi reuneixen famílies endiumenjades, excursionistes de marca Quechua i ciclistes vestits amb mallot.

La targeta de visita de l’Hostal Monistrol és digna de col·leccionisme. Es tracta d’una postal amb la foto del restaurant presa des de la carretera fa potser 40 anys. L’edifici està ben bé igual, tan sols canvien els models de cotxes. A la part posterior de la postal hi ha el nom del lloc, l’adreça i el telèfon... sense el prefix provincial!

L'Hostal Monistrol d'antany... i d'ara

I el menjar? Doncs cuina catalana tradicional amb cargols, peus de porc, carns a la brasa, allioli, etc., i també una bona selecció de peixos que no he provat perquè eren una mica carets. Potser la carn estava un pèl massa feta, però en general tot era bo.

Vull fer un esment especial a un producte que no demano mai perquè no en sóc gaire fan: el púding. Gràcies a l’Ester i a l’Hostal Monistrol, he descobert que el púding no és una mena de flam, sinó que es fa amb restes de pastes dures i que pot ser boníssim.

En conjunt, l’Hostal Monistrol és un bon estímul per anar a fer exercici per la muntanya i una manera excel·lent de compensar el mal de cuixes de l’endemà.