Una empanada de cine

Hi ha combinacions indiscutibles, com menjar el pollastre a l’ast amb cava o anar a veure una pel·lícula al cinema Renoir i, a continuació, prendre una empanada.

En aquesta ciutat, l’aparició de locals especialitzats en empanades argentines és un fenomen comparable al dels restaurants japonesos: de sota una pedra en surten cinc. I està molt bé, ja que et permeten fer un mos bo (aquí parlem de sabors i no de dietes) i barat, ideal per a aquelles ocasions en què se surt del cinema a hores tardívoles i sense haver sopat.

Acolorides empanades argentines d'El Laurel

El Laurel és tot just al davant del cinema Renoir Floridablanca. (Per qui, en sortir de la sala, prefereixi sopar a l’hamburgueseria Umami que hi ha al costat, només diré això: un cop hi vaig demanar una hamburguesa poc feta i em van explicar que no els era permès servir carn poc feta per algun problema sanitari que havien tingut. I, ara, si voleu, aneu-hi.) Des de fora, El Laurel sembla un bar molt petit i amb poca probabilitat de trobar-hi un lloc per seure, però no cal desanimar-se: hi ha una altra sala al fons.

Ells mateixos es descriuen com a “bar + menjars + art”, i és que saben perfectament d’on procedeix gran part de la seva clientela. Agermanats amb el Renoir, ofereixen menús a 15 € que inclouen 3 empanades, amanida, beguda i entrada de cine. De tota manera, no cal atracar-se; és fàcil sadollar-se amb menys.

El Laurel: bar, menjar i art

D’empanades clàssiques i ben conegudes, en trobareu les que vulgueu, i totes ben bones: api amb formatge blau i nous, carabassa amb mel i mozzarella, vedella amb ceba, etc.

Ara bé, jo sento una predilecció especial per la secció d’empanades de colors. El cromatisme no és tan sols nominal, sinó que la panada agafa el to del seu ingredient principal. Així, per exemple, tenim les delicioses empanades verda –amb espinacs–, vermella –remolatxa– o taronja –l’endevineu, aquesta? Intentaré explicar-ho d’una manera clara i entenedora: La Negrita, tan especial que s’ha guanyat un article distintiu en el nom, farcida de sípia, tomàquet, mozzarella i alfàbrega i banyada en tinta, és la millor empanada que he tastat mai i no puc deixar d’admirar-me mentre l’assaboreixo.

Per descomptat, fent honor al seu origen, la carta d’El Laurel inclou altres plats típics de la cuina argentina, especialment de carn –vacío, entraña, milanesa o matambre– o postres –alfajores, chajá o tanguitos. Tot això, però, caldrà tastar-ho un altre dia amb més gana.

Però una cosa ha de quedar clara: la tertúlia cinematogràfica es fa a El Laurel.

Conèixer països amb el paladar

Què en sabem, de Geòrgia, a part que és una exrepública soviètica i el bressol d’Stalin? A què es dediquen els seus habitants? Què mengen? Mengen?

És obvi que mengen, potser per plaer o pel bé de la subsistència de l’espècie, però no és tan clar què és el que mengen. Una manera d’esbrinar-ho sense necessitat d’agafar un vol ni de sortir de Barcelona és anar al bar-restaurant georgià Mari, molt a prop de la plaça Espanya.

Des de fora, el bar Mari no sembla més que un altre local de döner kebab. I és que, en part, ho és. Només uns rètols en rus i en georgià ens indiquen que estem davant d’un lloc un xic especial. És probable que una important part de la clientela entri atreta per la idea d’un dürum ràpid i barat, i ni tan sols es plantegi la possibilitat de tastar la misteriosa cuina georgiana. Però vosaltres no; vosaltres sou més llestos que això.

Restaurant Mari: menjar per endur i per prendre a dintre

Superada la llarga barra amb el rostidor de döner corresponent, l’estret passadís desemboca en un menjador ample i espaiós. Si hi trobareu parelles descobrint nous sabors, pares fent un àpat informal amb els seus fills o una boda georgiana, això només ho sap el destí!

Diferents racons del restaurant

La sorprenent gastronomia georgiana té molta influència turca, però també fa gala de les seves pròpies particularitats. Entre d’altres entrants, podem trobar badrigani nigvzit (albergínies amb nous), dolma (les famoses fulles de parra farcides, en aquest cas de carn) o ispanakhis fkhali, uns deliciosos espinacs molts especiats i guarnits amb magrana, formatge o el que hi hagi a mà.

Albergínies i espinacs: l'aspecte importa, i el sabor també

Un altre plat molt típic és el khatxapuri, una mena de pa de formatge també molt bo.

No és una truita de patates, sinó un khatxapuri, un pa ple de formatge

De plats de carn també n’hi ha un bon ventall. Ara bé, l’estrella absoluta de la carta, el plat per culpa del qual haureu de tornar-hi un cop i un altre, és el khinkali, una mena de dumpling al vapor de mida monumental farcit de carn i brou. La ingestió d’un khinkali segueix un procediment gairebé ritual: s’agafa el farcellet amb les mans, pel tall, es mossega un tros de la part superior per tal d’obrir-lo, es xarrupa el brou i, a continuació, es menja la resta del farcellet a mossegades. S’acostuma a assaonar amb pebre.

Si ho voleu fer a la manera autènticament georgiana, podeu englotir un xopet d’un aiguardent típic força infernal just abans de xuclar el brou. Se suposa que la barreja del licor amb el caldo dóna com a resultat un regustet molt bo; el que és segur és que el forat que aquell beuratge deu fer a l’esòfag és espectacular. La bona notícia per als alumnes menys avançats és que el plat ja el serveixen sense el licor i que no li fa cap falta per ser la mar de bo.

Uns khinkali ben saborosos no necessiten gaire condiment

El restaurant, doncs, ofereix menjar casolà bo i a bon preu. Tot i així, cal precaució a l’hora de demanar plats: les racions poden ser descomunals... segons què es demani. Un plat d’espinacs, per exemple, té una mida raonable, però les dimensions del khatxapuri o dels khinkali són massa grans per a una sola persona. Recomano, per tant, anar-hi sempre en companyia: en parella per provar un parell de plats o en grup si en voleu tastar uns quants, però feu-ho pel vostre compte i risc si decidiu demanar un plat petit de 6 khinkali per a vosaltres sols.

I, ara, aixequeu les copes i exclameu: Gmerts dideba chven mshvidoba!, sigui el que sigui això.