Manducant per Roma

Ara ve Nadal i menjarem el gall, però abans que a la tia Pepa li’n donem un tall, segur que molts esteu somniant de fugir i posar molts quilòmetres de distància entre vosaltres i la immensa taula familiar. Per què no a Roma?

Roma, la ciutat eterna perquè estàs destinat a tornar-hi un cop i un altre, bella entre les belles, és un indret on els plaers s’intensifiquen davant qualsevol activitat: deixar-se seduir pels monuments que els antics romans ens han llegat, perdre els sentits davant la vista sublim que des del Campidoglio s’obté del fòrum romà, rondar pels carrers de la ciutat renaixentista i barroca, buscar repòs en alguna de les esglésies que curullen la ciutat o tranquil·litat entre els arbres del Pincio, menjar en qualsevol osteria... Tan sols el trànsit, les hordes de turistes i la profusió de calendaris amb els sacerdots més ben plantats de l’anyada poden sotragar l’encís, però tot plegat forma part de l’encant caòtic de Roma.

Representació de Bernini d'un Ganges ben quadrat a la piazza Navona

Menjar bé és una de les grans descobertes d’Itàlia, i en una ciutat tan rica culturalment i tan turística com Roma, l’oferta gastronòmica és immensa i molt variada. Però com triar bé? Si una cosa té Roma és que fins i tot els llocs més atrapaguiris són atractius, però, esclar, en aquests llocs els preus són més alts del que es mereixen i la qualitat del menjar potser no és la desitjada. Com destriar el gra de la palla? En les meves estades a la capital, he après a detectar alguns senyals d’alarma:

1. El local és molt bonic i la decoració fa un efecte molt acollidor, des del color de les parets, les fotos i quadres que en pengen, la il·luminació o les estovalles a quadres. Doncs no: en un restaurant “autèntic” ni tan sols se’ls hauria acudit pintar les parets. L’important és el menjar, i si tenen taules, cadires i vaixella és perquè són imprescindibles. Com més cutre, millor.
2. El local és gran i tenen taules lliures. Tampoc: el protocol del bon restaurant requereix que el local sigui petit, que estigui atapeït de clients i que la gent s’amuntegui a la porta fent cua.
3. La carta, tant de plats com de vins, és extensa i variada. Error: la carta ha de ser reduïda i força especialitzada i el vi, si és possible, de la casa.
4. El cambrer és molt amable, ens somriu i està pendent dels nostres desitjos. Si aquest és el cas, busqueu discretament la porta més propera i SORTIU IMMEDIATAMENT DEL LOCAL. El personal de la casa ja té prou feina com per perdre el temps en floritures. Com més malcarat i mal educat és el cambrer, més bo és el menjar; està comprovat. Si el lloc és molt bo, fins i tot podreu sentir un “Moveu el cul, que hi ha gent esperant” després d’haver pagat. Penseu que en aquests llocs regeix la filosofia Marisquería Popete: come, paga y vete (© La Penya).

Ara que ja us he il·luminat l’enteniment, passo a detallar alguns dels meus restaurants preferits a Roma, aquells als quals tornaré quan hi sigui de visita:

Pizzeria Baffetto (Via del Governo Vecchio, 114)

Finíssimes i saboroses pizzes de la pizzeria Baffetto

A les rodalies de la piazza Navona, en una cantonada d’un carrer replet de restaurants, gelateries i botigues, es troba aquesta abarrotada pizzeria d’aspecte anònim. Les parets folrades de fotografies de celebritats que han passat pel local ens fan pensar en un Rincón del Artista a la italiana però amb el servei de La Tomaquera (ni es reserva, ni s’accepten targetes de crèdit ni s’estan per ximpleries). No obstant això, les delicioses pizzes de massa finíssima fetes al forn de llenya tenen fama de ser de les millors de la ciutat. Si encara queden ganes, es recomana degustar el tiramisú. La tertúlia, això sí, la feu en un altre lloc.

Trattoria Da Augusto (Piazza de Renzi, 15)

El detallat compte d'un sopar a Da Augusto

Al cor del Trastevere es troba aquesta casa de menjars ben casolans. Ens la va recomanar un romà i, tot seguint les seves indicacions (gràcies, Giacomo!), ens hi vam presentar a les 20 h, amb el restaurant encara tancat. Com feia altra gent, vam ocupar una de les taules de la terrassa i, quan per fi van obrir les portes mitja hora més tard, ja s’havia format cua per ocupar les taules de l’interior. Els plats de la carta varien segons el dia de la setmana, però pagaria la pena encara que només fessin sopa. El menjar, tant és si es tracta de rigatoni cacio e pepe, ravioli d’espinacs i ricotta o stracetti de vedella amb ruca, és deliciós. El millor moment arriba, però, quan es demana el compte i el cambrer comença a gargotejar xifres sobre les estovalles de paper. Espero de tot cor que portin els números del negoci amb més endreç.

Filetti di Baccalà (Largo dei Librari, 88)

Filetti di baccalà: embruteu-vos les mans i gaudiu d'un bon tros de bacallà

Atenció: estem parlant de tota una institució a Roma. En una placeta propera a Campo dei Fiori, al costat de l’església de Santa Bàrbara, es troba aquesta mena de fish & chips a la italiana –que sempre és mil vegades millor que a l’anglosaxona. Fan alguns plats més, però l’estrella de la casa és el suculent filet de bacallà arrebossat, que serveixen embolicat amb paper de xurreria i es menja amb les mans. Us sembla poc sofisticat? Això és perquè no l’heu tastat!

Sopa de lletres

Us apassiona la literatura, a més de la cuina? Sou tan frikis dels llibres que competiu amb els amics per veure qui coneix més principis inoblidables dels grans clàssics de la literatura? No és conya: a mi m’ha aturat un desconegut, al mig d’una fira de vins, preguntant si reconeixíem la frase “Conta’m, musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim errà...”. En sentir com a resposta “L’Odissea”, l’entusiasta en qüestió es va girar cap als seus amics exclamant: “Veieu??!” Jo mateixa he estat exhibida com a mico de fira, tot recitant Jane Austen, i sense efluvis etílics pel mig.

Però aquesta entrada no va de borratxeres literàries –i això que en sé una mica, del tema–, sinó de cuina... o paracuina.

Fa un temps, passava l’estona en una llibreria quan un exemplar em va cridar l’atenció. El vaig agafar, el vaig fullejar, vaig riure i me’l vaig endur –previ pas per caixa, que sóc una persona honrada.

El llibre en qüestió es deia Sopa de Kafka. Un recorrido por la literatura universal en 14 recetas i estava escrit per un fotògraf –sí, ni escriptor ni cuiner, fotògraf– anomenat Mark Crick.

Escudella barrejada: cuina i literatura

Si us heu identificat, ni que sigui una mica, amb aquestes línies malaltisses, aquest llibre és per a vosaltres. No perquè es tracti d’una gran obra literària –ni culinària–, sinó perquè és un divertimento que ret homenatge, alhora que parodia, a grans autors de la literatura universal mentre ens proporciona algunes receptes.

Com es fa això? Per exemple, així:

“[...] el valeroso Aquiles, el de los pies ligeros, dejó de lado sus lamentos y se decidió a salir de la tienda. Se ciñó un delantal de cuero que le cubría el pecho y los riñones, desolló el conejo y, con mano experta, lo troceó en partes iguales.

A continuación rehogó los trozos de conejo en aceite de oliva hasta que se doraron por completo y el humo de la cocción llegó hasta el excelso Olimpo, donde habitan los dioses [...]. Al ver que el divino Aquiles ya no se recluía abatido en su tienda, Menelao se armó de valor y se presentó con hierbas y otros condimentos, que puso en la marmita. El astuto Ulises añadió el vino dulce al guiso [...]”

O així:

“Peso la harina y, al ver aquella montaña de polvo blanco, tentado estoy de meter la nariz. Añado los huevos y la harina a la cazuela y echo una gota de oporto. De paso echo un trago; no está mal, así que pongo un poco más a la cazuela. Ya no queda casi nada en la botella. La mitad me la bebí yo, y la otra mitad ha ido a parar a la masa de este pastel tan de puta madre.”

És a dir, “narrant” una recepta, tot recreant l’estil d’algun autor ben conegut. Algun perepunyetes argüirà que l’estil no és sempre plenament aconseguit o que el text no es confon amb l’original –ni ho pretén!–, però recordeu que Crick no és Proust ni Kafka, sinó un seguidor afectuós. El cert és que les imitacions són molt recognoscibles i el resultat és hilarant fins al punt de fer-nos perdre abundoses llàgrimes, com aquelles que vessa Agamèmnon tot picant la ceba per al conill fins que s’enfurisma perquè “aquello no le confería un aspecto demasiado regio”.

Cadascú tindrà el seu capítol preferit, depenent dels propis gustos literaris més que no pas dels del paladar. En tot cas, es detallen els ingredients necessaris per a cada recepta abans de perdre’s en l’elaboració estilística de cada plat.

Per acabar-ho d’adobar (xist!), us proposo un joc, i no es tracta d’una sopa de lletres: sabríeu relacionar el fragment inicial de cada capítol amb la recepta i el suposat autor corresponents? Endavant!

1.  “Es una verdad por todo el mundo admitida que los huevos que tardan mucho tiempo en consumirse acaban por echarse a perder.”		a.  “Pollo a la vietnamita urdido por Graham Greene”
2.  “El padre Antonio del Sacramento del Altar Castaneda estaba sentado en el jardín, disfrutando de la caída de la tarde.”		b.  “Filetes de lenguado al estilo de Dieppe por la gracia de los enredos de Jorge Luis Borges”
3.  “Una cocina toda revuelta, en la que parpadea un tubo fluorescente que trata de encenderse.”		c.  “Sopa rápida de miso al modo de proceder de Franz Kafka”
4.  “No me quedaron más gaitas que volver a esa puta mierda de sitio que digo que es mi casa, con todos los cachivaches que me molan, sin poder moverme casi.”		d. “Tarta de cerezas de la abuela desde la nostalgia de Virginia Woolf”
5.  “Las recetas de cocina no tienen principio ni final, sino que cada cual decide hasta qué punto es preciso seguir las pautas que recomiendan [...] antes de que el plato llegue a rozar el veleidoso paladar de los comensales.”		e. “Tiramisú en el recuerdo de Marcel Proust”
6.  “Aunque el gusto con el que esté decorado un café suele ir en proporción inversa a lo agradable que pueda resultar, un frío día de marzo fui a parar a un local del bulevar Beaumarchais [...]”		f.  “Coq-au-vin con la magia de Gabriel García Márquez”
7.  “Así habló nuestro anfitrión. ‘Hemos tomado nota de las recetas de todos los presentes, menos uno’.”		g.  “Huevos al estragón comentados a la manera de Jane Austen”
8.  “La historia que voy a relatar se refiere a un incidente que se produjo en Londres a principios de 1945.”		h.  “Tostada con queso cargada del dramatismo de Harold Pinter”
9.  “Allí estaban los boletus, secos, engurruñados, unas láminas retorcidas por la falta de agua, del color de la tierra reseca.”		i.  “Pollitos deshuesados rellenos según los usos del Marqués de Sade”
10. “Eché un trago de whisky y, sin pensarlo, apagué el cigarrillo en la tabla de cortar, mientras no le quitaba el ojo de encima a un insecto que se arrastraba por el fregadero.		j.  “Sabroso pastel de chocolate al estilo de Irvine Welsh”
11. “K. hubo de reconocer que aquello podía pasarle a cualquiera que no tuviese los ojos bien abiertos. Echó un vistazo al frigorífico y comprobó que estaba casi vacío [...]. Aunque los comensales ya estaban sentados a la mesa, parecía tener poca cosa que ofrecerles. No estaba claro si los había invitado, o si se habían dejado caer por allí de improviso.”		k.  “Estofado de cordero con salsa de eneldo a tenor de las averiguaciones de Raymond Chandler”
12. “Entona, diosa, aquel himno al hambre que pasó Aquiles, hijo de Peleo.”		l.  “Fenkata según la épica de Homero”
13. “Colocó las cerezas en una bandeja que había untado de mantequilla y echó una ojeada por la ventana. Los niños no paraban de corretear por el césped.”		m.  “Tarta de cebolla según las crónicas de Geoffrey Chaucer”
14. “¿Acaso la suprema aspiración de la gastronomía no consiste en contribuir a desenmarañar la confusión de ideas en que anda sumida la humanidad y ofrecer cierta luz a los míseros bípedos acerca de cómo comportarse y encauzar sus apetitos?”		n.  “Risotto de setas puesto en sazón por John Steinbeck”

La solució del joc? Es troba a la literatura. Llegiu molt i ho sabreu! O, si no, jo també m’ho sé i us puc fer un cop de mà...

Pel que fa a la qualitat de les receptes, no hi puc opinar. Vaig llegir el llibre com si d’una novel·la es tractés i després el vaig col·locar en el prestatge sobre cuina, però en cap moment no se m’ha acudit portar a terme cap d’aquelles receptes.