Sopa de lletres

Us apassiona la literatura, a més de la cuina? Sou tan frikis dels llibres que competiu amb els amics per veure qui coneix més principis inoblidables dels grans clàssics de la literatura? No és conya: a mi m’ha aturat un desconegut, al mig d’una fira de vins, preguntant si reconeixíem la frase “Conta’m, musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim errà...”. En sentir com a resposta “L’Odissea”, l’entusiasta en qüestió es va girar cap als seus amics exclamant: “Veieu??!” Jo mateixa he estat exhibida com a mico de fira, tot recitant Jane Austen, i sense efluvis etílics pel mig.

Però aquesta entrada no va de borratxeres literàries –i això que en sé una mica, del tema–, sinó de cuina... o paracuina.

Fa un temps, passava l’estona en una llibreria quan un exemplar em va cridar l’atenció. El vaig agafar, el vaig fullejar, vaig riure i me’l vaig endur –previ pas per caixa, que sóc una persona honrada.

El llibre en qüestió es deia Sopa de Kafka. Un recorrido por la literatura universal en 14 recetas i estava escrit per un fotògraf –sí, ni escriptor ni cuiner, fotògraf– anomenat Mark Crick.

Escudella barrejada: cuina i literatura

Si us heu identificat, ni que sigui una mica, amb aquestes línies malaltisses, aquest llibre és per a vosaltres. No perquè es tracti d’una gran obra literària –ni culinària–, sinó perquè és un divertimento que ret homenatge, alhora que parodia, a grans autors de la literatura universal mentre ens proporciona algunes receptes.

Com es fa això? Per exemple, així:

“[...] el valeroso Aquiles, el de los pies ligeros, dejó de lado sus lamentos y se decidió a salir de la tienda. Se ciñó un delantal de cuero que le cubría el pecho y los riñones, desolló el conejo y, con mano experta, lo troceó en partes iguales.

A continuación rehogó los trozos de conejo en aceite de oliva hasta que se doraron por completo y el humo de la cocción llegó hasta el excelso Olimpo, donde habitan los dioses [...]. Al ver que el divino Aquiles ya no se recluía abatido en su tienda, Menelao se armó de valor y se presentó con hierbas y otros condimentos, que puso en la marmita. El astuto Ulises añadió el vino dulce al guiso [...]”

O així:

“Peso la harina y, al ver aquella montaña de polvo blanco, tentado estoy de meter la nariz. Añado los huevos y la harina a la cazuela y echo una gota de oporto. De paso echo un trago; no está mal, así que pongo un poco más a la cazuela. Ya no queda casi nada en la botella. La mitad me la bebí yo, y la otra mitad ha ido a parar a la masa de este pastel tan de puta madre.”

És a dir, “narrant” una recepta, tot recreant l’estil d’algun autor ben conegut. Algun perepunyetes argüirà que l’estil no és sempre plenament aconseguit o que el text no es confon amb l’original –ni ho pretén!–, però recordeu que Crick no és Proust ni Kafka, sinó un seguidor afectuós. El cert és que les imitacions són molt recognoscibles i el resultat és hilarant fins al punt de fer-nos perdre abundoses llàgrimes, com aquelles que vessa Agamèmnon tot picant la ceba per al conill fins que s’enfurisma perquè “aquello no le confería un aspecto demasiado regio”.

Cadascú tindrà el seu capítol preferit, depenent dels propis gustos literaris més que no pas dels del paladar. En tot cas, es detallen els ingredients necessaris per a cada recepta abans de perdre’s en l’elaboració estilística de cada plat.

Per acabar-ho d’adobar (xist!), us proposo un joc, i no es tracta d’una sopa de lletres: sabríeu relacionar el fragment inicial de cada capítol amb la recepta i el suposat autor corresponents? Endavant!

1.  “Es una verdad por todo el mundo admitida que los huevos que tardan mucho tiempo en consumirse acaban por echarse a perder.”		a.  “Pollo a la vietnamita urdido por Graham Greene”
2.  “El padre Antonio del Sacramento del Altar Castaneda estaba sentado en el jardín, disfrutando de la caída de la tarde.”		b.  “Filetes de lenguado al estilo de Dieppe por la gracia de los enredos de Jorge Luis Borges”
3.  “Una cocina toda revuelta, en la que parpadea un tubo fluorescente que trata de encenderse.”		c.  “Sopa rápida de miso al modo de proceder de Franz Kafka”
4.  “No me quedaron más gaitas que volver a esa puta mierda de sitio que digo que es mi casa, con todos los cachivaches que me molan, sin poder moverme casi.”		d. “Tarta de cerezas de la abuela desde la nostalgia de Virginia Woolf”
5.  “Las recetas de cocina no tienen principio ni final, sino que cada cual decide hasta qué punto es preciso seguir las pautas que recomiendan [...] antes de que el plato llegue a rozar el veleidoso paladar de los comensales.”		e. “Tiramisú en el recuerdo de Marcel Proust”
6.  “Aunque el gusto con el que esté decorado un café suele ir en proporción inversa a lo agradable que pueda resultar, un frío día de marzo fui a parar a un local del bulevar Beaumarchais [...]”		f.  “Coq-au-vin con la magia de Gabriel García Márquez”
7.  “Así habló nuestro anfitrión. ‘Hemos tomado nota de las recetas de todos los presentes, menos uno’.”		g.  “Huevos al estragón comentados a la manera de Jane Austen”
8.  “La historia que voy a relatar se refiere a un incidente que se produjo en Londres a principios de 1945.”		h.  “Tostada con queso cargada del dramatismo de Harold Pinter”
9.  “Allí estaban los boletus, secos, engurruñados, unas láminas retorcidas por la falta de agua, del color de la tierra reseca.”		i.  “Pollitos deshuesados rellenos según los usos del Marqués de Sade”
10. “Eché un trago de whisky y, sin pensarlo, apagué el cigarrillo en la tabla de cortar, mientras no le quitaba el ojo de encima a un insecto que se arrastraba por el fregadero.		j.  “Sabroso pastel de chocolate al estilo de Irvine Welsh”
11. “K. hubo de reconocer que aquello podía pasarle a cualquiera que no tuviese los ojos bien abiertos. Echó un vistazo al frigorífico y comprobó que estaba casi vacío [...]. Aunque los comensales ya estaban sentados a la mesa, parecía tener poca cosa que ofrecerles. No estaba claro si los había invitado, o si se habían dejado caer por allí de improviso.”		k.  “Estofado de cordero con salsa de eneldo a tenor de las averiguaciones de Raymond Chandler”
12. “Entona, diosa, aquel himno al hambre que pasó Aquiles, hijo de Peleo.”		l.  “Fenkata según la épica de Homero”
13. “Colocó las cerezas en una bandeja que había untado de mantequilla y echó una ojeada por la ventana. Los niños no paraban de corretear por el césped.”		m.  “Tarta de cebolla según las crónicas de Geoffrey Chaucer”
14. “¿Acaso la suprema aspiración de la gastronomía no consiste en contribuir a desenmarañar la confusión de ideas en que anda sumida la humanidad y ofrecer cierta luz a los míseros bípedos acerca de cómo comportarse y encauzar sus apetitos?”		n.  “Risotto de setas puesto en sazón por John Steinbeck”

La solució del joc? Es troba a la literatura. Llegiu molt i ho sabreu! O, si no, jo també m’ho sé i us puc fer un cop de mà...

Pel que fa a la qualitat de les receptes, no hi puc opinar. Vaig llegir el llibre com si d’una novel·la es tractés i després el vaig col·locar en el prestatge sobre cuina, però en cap moment no se m’ha acudit portar a terme cap d’aquelles receptes.

Turisme antigastronòmic

Ara que s’acosta l’estiu és època de planificar les vacances. ¿Potser ja ho heu provat tot –turisme rural, cultural, sexual, d’aventura...– i esteu necessitats d’experiències més fortes? Si aquest és el cas, us animo a fer turisme antigastronòmic o, en altres paraules, a viatjar pel món per provar els aliments més repugnants –i a vegades perillosos– que els humans han concebut.

No es tracta de tastar formigues o chapulines ja que, al capdavall, és un costum tan estrany com per a altra gent menjar gambes. Fins i tot els chinchulines que als argentins els agrada rostir són una delícia comparats amb alguns dels plats que s’estilen en alguns llocs del món.

Confesso que no he fet un autèntic treball de camp per preparar aquesta entrada. En el pitjor dels casos m’he limitat a contemplar i ensumar en la distància algun d’aquests menjars; en el millor, a informar-me’n i prou. Havia pensat no il·lustrar el tema amb gaires fotos per evitar les corredisses dels lectors cap al bany, però la temptació ha estat massa gran.

Aquí va una selecció d’alguns dels plats més marrans que hom pot provar:

Típics de Madrid són els entresijos i gallinejas. A mi em sona als plans secrets de les gallines de Chicken run quan no planegen res, però sembla ser que fa referència al mesenteri –és a dir, parts ignotes i impies de l’animal– i a les tripes del be, fregits en el propi greix, que després es solidifica. Tal com ho proves, el colesterol es dispara fins a l’estratosfera. Ideal si voleu una mort lenta i dolorosa.


Entresijos, per Gabino Domingo Andrés [GFDL o CC BY-SA 4.0-3.0-2.5-2.0-1.0],
via Wikimedia Commons

De l’Extrem Orient ens arriben les coccions més extraordinàries. Del sud-est asiàtic, per exemple, és típic el balut, una mena d’ou dur... amb la diferència que dintre hi ha el fetus d’un ànec fermentat. És com menjar-se una ecografia. No hi ha ous de menjar-se’l.

Balut obert, per Nepenthes [CC BY-SA 2.5], via Wikimedia Commons

Una altra manera de preparar l’ou és colgar-lo unes setmanes amb calç viva per obtenir l’ou centenari xinès. Si trobeu que al rovell li escau el color verd més que no pas el taronja, aquest és el vostre plat.

Ou centenari obert, per Kowloneese [GFDL o CC-BY-SA-3.0],
via Wikimedia Commons



Com tots vam aprendre veient CSI, el peix globus o fugu pot ser una delícia al Japó, però és extremadament verinós si no es cuina bé. És per això que la seva elaboració està estrictament regulada. Proveu-lo si voleu saber què va sentir Jesucrist durant l’últim sopar. Hi ha hagut casos de gent que moria mentre gemegava: “He mort de curiositat”.

De tant en tant, de Corea del Sud ens arriba la notícia d’algun individu que ha mort per asfíxia mentre intentava menjar-se un pop viu que no estava d’acord amb la dieta. (I la de l’eix del mal era Corea del Nord?) El sannakji pot servir-se sencer o a trossos; la qüestió és que els tentacles continuen movent-se i adherint-se a qualsevol superfície que trobin. Si encara no us feu una idea de les possibles conseqüències, aquest article de la Wikipedia es recrea en l’explicació. A més, Internet és plena de vídeos molt il·lustratius. Recordeu: si us voleu desfer del vostre arxienemic, convideu-lo a sannakji.

Però també a l’Europa moderna i desenvolupada hom troba plats que requereixen, per dir-ho suaument, un gust adquirit, com, per exemple, el noruec lutefisk (o les seves variants escandinaves) o peix lleixiu. Cal esclarir que en el procés d’elaboració d’aquest plat gelatinós intervé la sosa càustica?

La palma, però, se l’enduu Islàndia. Durant molts segles de fred i penúries, molt abans que esdevingués una nació rica, que els banquers es banyessin en xampany i que l’hamburguesa es convertís en el plat nacional, la gastronomia islandesa consistia a... menjar el que podien... com el hákarl, altrament dit tauró podrit. Ja sabem que la fam atia l’enginy, així que no ens preguntarem com i a qui se li va acudir colgar un tauró mort a la sorra perquè fermentés durant un parell de mesos, després penjar-lo perquè s’assequés i, per acabar, tallar-lo en daus petitons abans de servir-lo. Bé, l’últim pas sí que l’entenc, i és que és impossible menjar-se una ració més gran que un dau sense implotar. Sabeu que el tauró no té ronyons i no excreta? Doncs el resultat és una substància amb gust d’amoníac i aroma fort que deixa el cabrales a l’alçada del Channel n°5. El hákarl ha quedat reduït a souvenir exòtic de poca tirada –de fet només es té coneixement d’una persona a qui agradi, i no és islandesa–, però és possible adquirir-lo, entre d’altres llocs, al Kolaportið, un mercat de Reykjavík. No perdeu ocasió de passejar-vos per la secció de peixos podrits; desprèn una fetor digna de la mercaderia d’Ordralfabètix.

Daus de hákarl, per Jóhann Heiðar Árnason
[CC BY-SA 3.0 o GFDL], via Wikimedia Commons

Si bé el hákarl és l’antiplat estrella d’Islàndia, no n’és l’únic. Durant el Þorrablót, un festival hivernal, els islandesos recuperen altres de les menges tradicionals dels temps de fretura, com l’svið (cap d’ovella socarrimada i bullida, amb ulls inclosos) o el súrsaðir hrútspungar (tarta de testicles de moltó macerats en àcid làctic). Tot això acompanyat, òbviament, de Brennivín, el licor nacional islandès que... diguem que sap millor que el hákarl.

Svið, per Schneelocke [CC BY-SA 3.0 o GFDL], via Wikimedia Commons

La preparació del hákarl és com fer una truita francesa si la comparem amb el recargolat procés d’elaboració del kiviak groenlandès: poseu uns centenars d’ocellets a l’interior d’una foca desbudellada, cosiu-la i deixeu que fermentin una bona temporada.

Aquesta llista podria ser molt més llarga (si ni tan sols he esmentat el gau jal o pis de vaca de l’Índia!), però em sembla que amb això n’hi ha prou per organitzar unes bones vacances.

Us ve de gust provar tot això, oi? Endavant! Només necessiteu un passaport i una caixa d’Almax.

La casa de hojas

Ha arribat el moment de fer dieta i dedicar una entrada a un altre tipus d’alimentació, baixa en greixos i molt nutritiva per a l’ànima; en concret, vull parlar d’un dels grans plats que m’he cruspit darrerament: La casa de hojas. En realitat, es tracta d’un llibre. O no. Potser. He llegit molts llibres al llarg de la meva vida i cap no era com aquest. És més aviat una experiència multisensorial en format paper.

Portada de La casa de hojas, editada en castellà per Pálido Fuego/Alpha Decay

Com descriure aquesta obra postmoderna de Mark Z. Danielewski? Crec que paga la pena enfrontar-s’hi sense saber-ne res; d’altra banda, per molt que en parli, el desconcert del lector està assegurat. Així que continueu llegint.

La casa de hojas –ara per ara no existeix cap traducció al català, i la versió en castellà ha arribat amb anys de retard– té, pel cap baix, tres capes argumentals i encara més d’estilístiques.

En primer lloc, hi ha la història del fotoperiodista Will Navidson i de la seva família, que s’instal·len en una casa un xic inquietant: és més gran per dins que per fora (nivell 1). Aquesta narració la mostra l’Expedient Navidson, una filmació de culte que nosaltres, com a lectors que som, no podem veure, així que ens hem de conformar amb l’informe exhaustiu que de la pel·lícula fa un vell enigmàtic, Zampanò (nivell 2). A la seva mort, els papers de Zampanò van a parar a les mans de Johnny Truant, un aprenent de tatuador que llegeix, revisa i comenta el text per a la seva edició, tot afegint-hi la introducció i les notes. Gràcies a aquestes delirants i poc rigoroses anotacions, coneixem també la història de Truant (nivell 3). És a dir, tenim les línies argumentals de Navidson, de Zampanò i de Truant.

I d’estils? Un fotimer, en tenim. L’estil de Truant és fresc i col·loquial, mentre que Zampanò empra amb pedanteria tota mena d’estils acadèmics. Tot plegat esdevé un tractat de cinema, so, fotografia, filosofia, arquitectura, matemàtiques, física, psicologia, edició i qualsevol altra disciplina que us passi pel cap.

Us en feu una idea? Ni per casualitat! En aquesta novel·la desconcerta tant l’argument com la forma. I és que ens trobem davant d’una mostra de literatura ergòdica. A més de recursos narratius com canvis de ritme, textos codificats o la barreja d’elements reals i de ficció, hi trobem quadricromia, braille, tipologies diferents, notes a peu de pàgina de dimensions surrealistes, pàgines en blanc, pàgines pràcticament il·legibles de tan atapeïdes, etc. La casa canvia de forma i així ho fan també els textos, que ens recorden pous, passadissos... Cada element formal del llibre està pensat per provocar en nosaltres unes sensacions que les novel·les tradicionals ens transmeten només per mitjà de la paraula. Llegir-lo és com fer una gimcana. La lectura es va embolicant fins al punt que cal aturar-se i repensar com hem de continuar llegint: d’enrere cap endavant, girant el llibre en espiral...?

Aquest és el motiu, a més de les 700 pàgines que conté i de les expressions de sorpresa que em provocava la lectura, pel qual intentava no llegir el llibre en llocs públics com el metro.

Un parell de pàgines a l'atzar de La casa de hojas

No s’ha de caure en el parany d’intentar entendre tots els textos; de fet, ni tan sols caldria llegir-los tots, però si l’autor ha fet l’esforç de recopilar el llistat més exhaustiu mai fet d’arquitectes de la història de la humanitat, per exemple, no seré jo qui no faci l’equivalent per llegir-lo. El cert és que imagino Danielewski trufant-se del nostre esforç per seguir-li el fil. Què li devia passar pel cap a aquest home per escriure això?

Llavors quedes amb un amic que et pregunta: “Com prova aquell llibre tan rar que t’estaves llegint?” I saps que només espera una resposta curta, un “bé” o un “malament”, o potser una opinió senzilla elaborada en 3 o 4 frases, però tu necessites aquestes 3 o 4 frases per començar a posar en ordre el caos mental en què t’ha sumit el llibre, i 3 o 4 hores per començar a emetre una opinió, així que, derrotada, et limites a arronsar les espatlles, inflar les galtes i deixar anar una mena de sospir per tota resposta.

En recomano la lectura? És clar que sí! Però aviso que no és apta per a tothom; només per a gent amb paciència, coratge i esperit d’explorador. És de digestió lenta... o irregular. No sé ben bé si equival a menjar-se un plat de tripes amb cigrons o un de caviar iranià. És hilarant, desesperant, fascinant, tediosa, interessant, sorprenent, inquietant, impactant, aterridora, emotiva...

Danielewski ha rebut diversos premis per aquesta opera prima, i en té molts, de mèrits –intel·ligència, erudició, imaginació, esforç...–, però és necessari exalçar la feina titànica de traducció i maquetació. Uns màrtirs, els responsables!

Pàgina de crèdits, també impagable

I, en aquest precís moment, m’esglaia adonar-me que escric aquestes línies des de l’“habitació de les fulles” d’un hotel. Casualitat o premonició? Intueixo que no dormiré aquesta nit. He de sortir d’aquí abans que la foscor m’engoleixi com jo he engolit aquest llibre.

L'habitació de les fulles i un estrany pressentiment