Una empanada de cine

Hi ha combinacions indiscutibles, com menjar el pollastre a l’ast amb cava o anar a veure una pel·lícula al cinema Renoir i, a continuació, prendre una empanada.

En aquesta ciutat, l’aparició de locals especialitzats en empanades argentines és un fenomen comparable al dels restaurants japonesos: de sota una pedra en surten cinc. I està molt bé, ja que et permeten fer un mos bo (aquí parlem de sabors i no de dietes) i barat, ideal per a aquelles ocasions en què se surt del cinema a hores tardívoles i sense haver sopat.

Acolorides empanades argentines d'El Laurel

El Laurel és tot just al davant del cinema Renoir Floridablanca. (Per qui, en sortir de la sala, prefereixi sopar a l’hamburgueseria Umami que hi ha al costat, només diré això: un cop hi vaig demanar una hamburguesa poc feta i em van explicar que no els era permès servir carn poc feta per algun problema sanitari que havien tingut. I, ara, si voleu, aneu-hi.) Des de fora, El Laurel sembla un bar molt petit i amb poca probabilitat de trobar-hi un lloc per seure, però no cal desanimar-se: hi ha una altra sala al fons.

Ells mateixos es descriuen com a “bar + menjars + art”, i és que saben perfectament d’on procedeix gran part de la seva clientela. Agermanats amb el Renoir, ofereixen menús a 15 € que inclouen 3 empanades, amanida, beguda i entrada de cine. De tota manera, no cal atracar-se; és fàcil sadollar-se amb menys.

El Laurel: bar, menjar i art

D’empanades clàssiques i ben conegudes, en trobareu les que vulgueu, i totes ben bones: api amb formatge blau i nous, carabassa amb mel i mozzarella, vedella amb ceba, etc.

Ara bé, jo sento una predilecció especial per la secció d’empanades de colors. El cromatisme no és tan sols nominal, sinó que la panada agafa el to del seu ingredient principal. Així, per exemple, tenim les delicioses empanades verda –amb espinacs–, vermella –remolatxa– o taronja –l’endevineu, aquesta? Intentaré explicar-ho d’una manera clara i entenedora: La Negrita, tan especial que s’ha guanyat un article distintiu en el nom, farcida de sípia, tomàquet, mozzarella i alfàbrega i banyada en tinta, és la millor empanada que he tastat mai i no puc deixar d’admirar-me mentre l’assaboreixo.

Per descomptat, fent honor al seu origen, la carta d’El Laurel inclou altres plats típics de la cuina argentina, especialment de carn –vacío, entraña, milanesa o matambre– o postres –alfajores, chajá o tanguitos. Tot això, però, caldrà tastar-ho un altre dia amb més gana.

Però una cosa ha de quedar clara: la tertúlia cinematogràfica es fa a El Laurel.