Una glopada d’aire sense sortir de la ciutat

Vallvidrera. Se’m fa estrany que estiguem parlant d’un barri de Barcelona, i no pas d’un municipi veí, com tot sembla indicar: el ritme, l’olor, l’alçària... tot és diferent. Sobretot ara que vivim de cara al mar, sembla que tenim el front nord mig oblidat, però Vallvidrera ens dóna moltes alegries:

1. L’entorn. No tan sols trobem cases modernistes ben boniques a Vallvidrera, sinó que la seva ubicació a Collserola, el pulmó sense el qual els barcelonins ens asfixiaríem, ens proporciona una excusa per oblidar-nos de la ciutat i perdre’ns pels seus camins, tot ensumant pins, escoltant el cant dels ocells i creuant-nos amb algun porc senglar –o mitja dotzena, com em va passar fa poc–, massa habituat als humans com per immutar-se.

L'olímpica Torre de Collserola

2. El transport. Ara no farem veure que el transport públic és precisament un dels punts forts de Vallvidrera; no pretenem pas això. És més aviat escàs. Una passejada no és descartable sempre que a un li agradin els forts pendents, però, si no, sempre podem pujar amb el funicular d’FGC que hi arriba: és molt menys popular que el seu cosí del Tibidabo, però també molt més barat i, pel preu d’un bitllet de metro, podrem delectar-nos amb unes vistes fascinants de la ciutat als nostres peus.

3. Les vistes. Situada a la carena de la serralada, Vallvidrera domina les valls d’ambdues bandes, el Vallès al nord, Barcelona i el mar al sud, i ens proporciona una visió embadalidora. Quan m’hi passejo, sempre he de refrenar les ganes de picar a la porta d’alguna casa i demanar que em deixin contemplar el panorama des de la terrassa –i, de pas, que em deixin tastar la barbacoa. Però, de bones vistes, n’hi ha pertot arreu, fins i tot al mirador de la mateixa estació del funicular. És clar que les millors, sense discussió, són les que s’obtenen des del mirador de la Torre de Collserola, a una curta passejada des d’aquí: en un dia clar es pot observar un bon tros de Catalunya.

El Tibidabo i altres vistes des del mirador de la Torre de Collserola

4. El menjar. No hi ha excursió sense premi, i aquest s’obté al restaurant. Ho dic així, en singular, perquè, si bé no és l’únic, tampoc no es pot dir que hi hagi un fotimer. A la plaça de Vallvidrera –li dic plaça per educació, perquè bé podria tractar-se d’una cruïlla de carreteres–, a tocar de l’estació d’FGC –només els separen 61 esglaons–, es troba Casa Trampa, un negoci centenari. Aquesta casa de menjars de tota la vida s’omple a vessar els caps de setmana, així que ni us ho plantegeu sense reservar prèviament.

La carta de Casa Trampa fa honor al seu emplaçament muntanyenc; qualsevol diria que ens trobem a molts quilòmetres del mar: el peix és inexistent. Ara bé, la carn es presenta de les maneres més variades: vedella estofada amb bolets, ossobuco, cuixa de xai, tripes amb cigrons, botifarra, etc. Tanmateix, el deliciós plat estrella de la casa, el que els ha procurat un munt de retalls de diari per emmarcar, són els pèsols amb pernil de Jabugo. Imperdibles.

La vedella estofada amb bolets de Casa Trampa

El preu és molt correcte i el personal molt eficient, sempre corrent d’una banda a una altra per atendre la clientela. Perquè, si té un problema Casa Trampa, és aquesta obsessió de tants restaurants per encabir una taula més i no deixar mig metre d’espai lliure. Tot anirà bé mentre no falli una reserva gran i es desfermi el caos, cosa no gaire habitual, afortunadament.

Que heu menjat massa? No us amoïneu: just a l’altra banda de la plaça hi ha un camí que baixa directe a Barcelona i en poca estona us planta a Sarrià. Si més no, fa baixada.