![]() |
| El ritus de l'eucaristia: pa i vi |
I és que la religió catòlica en sap molt, de guarnir els actes. Sense anar més lluny, avui és dimecres de cendra, dia en què ens acomiadem de la disbauxa i ens comprometem a ser bons durant un temps, i això ho fem untant-nos de cendra i enterrant una sardina (no podríem enterrar una coliflor i aparcar així els dobles sentits?). Però el que realment em desconcerta és: per què enterrem una sardina quan podríem menjar-nos-la?
La sardina és un aliment molt democràtic. Gràcies al seu baix cost i a la seva abundància a les nostres costes ha esdevingut un plat tradicionalment molt popular a les nostres taules, independentment del nivell econòmic de cada família. A més, es tracta d’un peix molt nutritiu que permet múltiples preparacions: fregit, a la planxa, al forn, a la brasa, en conserva, en entrepà... És clar que també hi ha una part fosca al voltant de les sardines: fan una olor insidiosa i tenen aquell costum tan enutjós d’estar plenes d’espines, la qual cosa provoca sovint un fort rebuig en moltes persones. És, per tant, el moment de deixar una cosa ben clara: les sardines són molt saboroses i, si cal que la casa faci pudor durant una setmana, en farà i punt!
Ara bé, sempre les podeu prendre fora de casa. Si voleu tastar unes sardines fregides que són indiscutiblement del millor que hi ha a Barcelona, aneu al bar La Plata. Aquesta minúscula tasca amb 70 anys d’història, situada al cor del barri gòtic, no ofereix més que tres tapes –sardines fregides, pinxo de botifarra i amanida–, apart de vins i vermuts a granel; suficient per conèixer la felicitat. L’afluència de turistes i el fanatisme dels parroquians pot fer difícil la tasca de trobar-hi un lloc, ni que sigui dempeus a la barra, però aquesta tapa de sardines bé mereix qualsevol sacrifici.
| La Plata: una tasca amb història |
Amb tot, jo sento debilitat per les sardines a la brasa, i si hi ha un lloc on m’agrada prendre-les d’aquesta faisó és... a l’Alfama. Tot en aquest barri pintoresc de Lisboa ens transporta a un conte o a una altra època: els carrers costeruts i estrets per on s’escola amb dificultat el tramvia 28, la roba neta estesa entre els edificis, les barbacoes apostades a l’entrada de les cases i l’aire que omple el barri, sempre impregnat d’olor de sardines –no vull ni pensar en l’olor que farà un llit amb llençols nets!
![]() |
| Escenes típiques de l'Alfama |
No puc recomanar un lloc concret perquè, a Portugal, part de la diversió consisteix a descobrir que qualsevol bar o restaurant, per molt rònec o lleig que sembli, serveix un menjar deliciós. Això sí, en la línia habitual de la restauració portuguesa, en un plat hi ha menjar per passar tot un dia.
| Deliciós plat de sardines a la brasa d'un bar de l'Alfama |
Així que ja sabeu: enterreu les penes i assaboriu les sardines!

