La cuina casolana era això

El període nadalenc ja és clos; hem fet tantes dinades com era el nostre deure, plenes de sofisticades menges i banyades en vi i cava. Ara és el moment de canviar de dieta i tornar als orígens... No, si us plau! Com podeu pensar això? El fred –si és que arriba– no es combat amb amanides, sinó amb plats com els que feien les nostres àvies, capaços de mantenir-nos calents durant un penós dia de feina.

Passejant un dia pel barri de Sants, em va atreure l’aspecte d’un bar que semblava ideal per fer un vermut. En creuar la porta, vaig transportar-me a una altra dimensió o, més aviat, a una altra època: la fusta, les bótes de vi, les estovalles a quadres, els pernils i les hortalisses que penjaven del sostre, tot semblava indicar que havia viatjat algunes dècades enrere. L’assortiment de tapes, els porrons de vi, el vermut de barril o el fet que tinguessin cervesa Alhambra em van confirmar que no anava errada: aquell local pagava la pena. De tota manera, no eren hores d’omplir el pap, així que vaig marxar amb la intenció d’explorar millor el lloc un altre dia.

La barra del bar-bodega Bartolí és ben assortida de material

El bar-bodega Bartolí, al carrer Vallespir, és una taverna i casa de menjars de llarga tradició familiar –existeix des de 1939! El local que vaig descobrir, calmós i mig buit, només amb un cambrer a la barra, es transforma radicalment a l’hora de dinar. És aleshores que cobra vida, com si es tractés d’un castell encantat, i el nombrós personal, que sembla tenir més ulls i braços que el déu Xiva, cuina, serveix plats i begudes i atén la munió de clients que ha envaït el restaurant.

Enmig d’aquest enrenou, prendreu lloc a la vostra taula i, en una nova exhibició de talent, un cambrer us recitarà de memòria la llista de plats del menú, més llarga que la dels reis visigots. Més us val estar a l’aguait o haureu de triar-ne un a l’atzar, perquè és impossible retenir-los tots. Arribats al segon plat, possiblement us diran: “carn o peix?”, però això no vol pas dir que només hi hagi un plat de cada tipus, sinó que el dia no consta de prou hores per esmentar-los tots.

El menjar és autènticament casolà, la qual cosa vol dir que també és força contundent i que està per llepar-se els dits.

Avui prendrem faves amb botifarra negra, fricandó i mel i mató amb nous

Si no ve de gust fer un menú, una altra possibilitat són els plats de temporada, i aquí entrem en algunes de les excelses especialitats que donen merescuda fama a la casa: els remenats –de botifarra negra i trompetes de la mort, de ceps, gambetes i alls tendres o de carxofes amb pernil–, els cargols –en cassola o al forn, amb conill rostit o amb peus de porc– i les parts pudendes del porc –orella amb trompetes i mongetes, tripa amb cigrons...

Bar-bodega Bartolí, al carrer Vallespir, 41

La pena són els horaris restringits, però és que els Bartolí saben que la vida demana alguna cosa més que treballar: tanquen a les nits i el cap de setmana. De tota manera, no defalliu: encara ens queden els esmorzars de forquilla, els vermuts, els dinars i les tapes per berenar. De ben segur que us agradarà!

Quina llauna!

No sé què tenen els cargols per despertar tantes passions, de bones i de dolentes. Tant és si rememorem la simpàtica bestiola que la mare trobava amagada entre l’enciam –coses del segle XX– i a qui ens agradava putejar tot tocant-li les banyes per veure com s’encongien –no era maldat, sinó experimentació científica– o aquell animal infecte que tot ho enfigassava de baves; si pensem en l’innocent mol·lusc que, com el sol, apareix després de la pluja, treu banya i puja la muntanya o en aquell menjar llefiscós que cal punxar amb un bastonet i extreure de la closca. La qüestió és que hi ha gent que no en vol saber res, gent que se’ls mira amb tendresa i gent que els contempla... amb avidesa.

I és que, de maneres de preparar els cargols, n’hi ha un munt, sia a la brasa, al forn o bullits, sia sols, amb salsa o amb caldo: cargols a la llauna, a la petarrellada, a la gormanda, a l’andalusa i una infinitat més de varietats regionals.

Boníssims cargols a la llauna del restaurant Can Manel

Jo sóc una persona sense complexes. De petita tenia tantes manies culinàries que quan vaig créixer les havia esgotades totes. Així que ara també en menjo, de cargols.

De llocs on prendre’n a Barcelona també n’hi ha per tots els gustos. Hi ha clàssics com La Tomaquera. La braseria Suyapa, al Clot, tot i no semblar gaire prometedora des de fora, proporciona una agradable sorpresa quan hom decideix entrar-hi i prendre un menú. La carta, a més, ofereix vuit plats diferents de cargols, amb noms de vegades intrigants: a l’andalusa, a l’extremenya, a la francesa, a la importància, a la llauna, a la portuguesa, de La Rioja i de Palència. No us desanimeu si la versió que trieu no us acaba de fer el pes; seguiu provant, hi ha uns cargols adequats per a cada ànima.

Tradicionalment, jo pellucava uns quants cargols i ho deixava estar. Això va canviar el dia que vaig tastar els cargols a la llauna de Can Manel.

Can Manel és un restaurant de Sants de cuina tradicional catalana, especialitzat en carn i peix a la brasa i d’ambient rústic i tranquil. A mi ja m’agradava el lloc, però des que vaig descobrir els cargols que no em sento capaç de demanar una altra cosa. Quan li vaig dir al cambrer que feien els millors cargols de tota la ciutat, em va mirar entre agraït i escèptic. És cert, ni he provat tots els cargols de la ciutat ni ho penso fer, però us desafio a trobar-ne de millors.

El menjar a la brasa és l'especialitat de Can Manel

L’antic Can Manel era un restaurant que jo venerava perquè hi feien les millors faves a la catalana que he menjat mai. Malauradament, va tancar i, passat un temps, va canviar de mans. (Si algú sap què ha estat d'aquells amos, o si han obert algun altre local, que m’ho faci saber.) No obstant això, els nous propietaris han mantingut el nom, la brasa, la simpatia i l’essència, així que no hi tinc cap queixa.

Hem perdut les faves, però hem guanyat els cargols.

Per manament bíblic

Encara que recordem entendrits el sabor de l’entrepà de carn arrebossada mentre fèiem pícnic, els bon vivants sabem que una bona excursió acaba en un bon restaurant.

El Senyor ens ho va advertir: “Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front”. D’això es dedueix, òbviament, que per guanyar un entrecot s’ha de fer suar -a més de les celles- el clatell, les aixelles i la rabada.

Un bon lloc per fer-ho és Montserrat. Hi ha gent que puja i baixa la muntanya a peu, i fins i tot que hi arriba caminant des de Barcelona. Personalment considero que això no només et fa mereixedor d’un entrecot, sinó també d’una setmana en un spa i d’un bon tractament psiquiàtric. Calma.

El singular massís de Montserrat

Abans que algú protesti, confessaré que jo mateixa he intentat convèncer el meu amic irlandès, el Finner, que tot bon català ha pujat a peu almenys un cop la muntanya de Montserrat. Això, però, és com la varicel·la: és preferible passar el tràngol de petit, a l’esplai, i després oblidar-se’n. No debades FGC posa a la nostra disposició un ampli ventall de transports (ferrocarril, cremallera, aeri, funiculars) per arribar a la catalana terra. (A canvi d’aquesta promoció, espero que la propera ocasió em facin descompte, perquè quins preus que es gasten!)

No, les coses s’han de fer amb moderació. El descens des del pla de les Taràntules, a l’estació superior del funicular de Sant Joan, fins a Monistrol és un passeig agradable de dues hores i escaig, si no et creus Kilian Jornet, i més que suficient per destrossar els genolls, els bessons, els isquiotibials i altres músculs de nom ignot que s’amaguen entre les cames.

És aleshores que t’has guanyat el dret a recuperar les calories cremades i a multiplicar-les. Un cop arribats a Monistrol, agafem la carretera que va a Manresa, deixant la vila a l’esquerra. Passat el rètol que indica la fi del terme municipal, hi ha l’Hostal Monistrol. Es tracta d’un restaurant d’aspecte setentero amb molt per oferir. L’interior és molt espaiós, amb boniques vistes i vitralls. El seu aspecte presenta aquella barreja entre popular i elegant tan típica de restaurants de poble; segons la descripció del Roger, es troba en aquell punt en què està deixant de ser passat de moda per convertir-se en vintage. La clientela obeeix a la mateixa mescla: s’hi reuneixen famílies endiumenjades, excursionistes de marca Quechua i ciclistes vestits amb mallot.

La targeta de visita de l’Hostal Monistrol és digna de col·leccionisme. Es tracta d’una postal amb la foto del restaurant presa des de la carretera fa potser 40 anys. L’edifici està ben bé igual, tan sols canvien els models de cotxes. A la part posterior de la postal hi ha el nom del lloc, l’adreça i el telèfon... sense el prefix provincial!

L'Hostal Monistrol d'antany... i d'ara

I el menjar? Doncs cuina catalana tradicional amb cargols, peus de porc, carns a la brasa, allioli, etc., i també una bona selecció de peixos que no he provat perquè eren una mica carets. Potser la carn estava un pèl massa feta, però en general tot era bo.

Vull fer un esment especial a un producte que no demano mai perquè no en sóc gaire fan: el púding. Gràcies a l’Ester i a l’Hostal Monistrol, he descobert que el púding no és una mena de flam, sinó que es fa amb restes de pastes dures i que pot ser boníssim.

En conjunt, l’Hostal Monistrol és un bon estímul per anar a fer exercici per la muntanya i una manera excel·lent de compensar el mal de cuixes de l’endemà.