La cuina casolana era això

El període nadalenc ja és clos; hem fet tantes dinades com era el nostre deure, plenes de sofisticades menges i banyades en vi i cava. Ara és el moment de canviar de dieta i tornar als orígens... No, si us plau! Com podeu pensar això? El fred –si és que arriba– no es combat amb amanides, sinó amb plats com els que feien les nostres àvies, capaços de mantenir-nos calents durant un penós dia de feina.

Passejant un dia pel barri de Sants, em va atreure l’aspecte d’un bar que semblava ideal per fer un vermut. En creuar la porta, vaig transportar-me a una altra dimensió o, més aviat, a una altra època: la fusta, les bótes de vi, les estovalles a quadres, els pernils i les hortalisses que penjaven del sostre, tot semblava indicar que havia viatjat algunes dècades enrere. L’assortiment de tapes, els porrons de vi, el vermut de barril o el fet que tinguessin cervesa Alhambra em van confirmar que no anava errada: aquell local pagava la pena. De tota manera, no eren hores d’omplir el pap, així que vaig marxar amb la intenció d’explorar millor el lloc un altre dia.

La barra del bar-bodega Bartolí és ben assortida de material

El bar-bodega Bartolí, al carrer Vallespir, és una taverna i casa de menjars de llarga tradició familiar –existeix des de 1939! El local que vaig descobrir, calmós i mig buit, només amb un cambrer a la barra, es transforma radicalment a l’hora de dinar. És aleshores que cobra vida, com si es tractés d’un castell encantat, i el nombrós personal, que sembla tenir més ulls i braços que el déu Xiva, cuina, serveix plats i begudes i atén la munió de clients que ha envaït el restaurant.

Enmig d’aquest enrenou, prendreu lloc a la vostra taula i, en una nova exhibició de talent, un cambrer us recitarà de memòria la llista de plats del menú, més llarga que la dels reis visigots. Més us val estar a l’aguait o haureu de triar-ne un a l’atzar, perquè és impossible retenir-los tots. Arribats al segon plat, possiblement us diran: “carn o peix?”, però això no vol pas dir que només hi hagi un plat de cada tipus, sinó que el dia no consta de prou hores per esmentar-los tots.

El menjar és autènticament casolà, la qual cosa vol dir que també és força contundent i que està per llepar-se els dits.

Avui prendrem faves amb botifarra negra, fricandó i mel i mató amb nous

Si no ve de gust fer un menú, una altra possibilitat són els plats de temporada, i aquí entrem en algunes de les excelses especialitats que donen merescuda fama a la casa: els remenats –de botifarra negra i trompetes de la mort, de ceps, gambetes i alls tendres o de carxofes amb pernil–, els cargols –en cassola o al forn, amb conill rostit o amb peus de porc– i les parts pudendes del porc –orella amb trompetes i mongetes, tripa amb cigrons...

Bar-bodega Bartolí, al carrer Vallespir, 41

La pena són els horaris restringits, però és que els Bartolí saben que la vida demana alguna cosa més que treballar: tanquen a les nits i el cap de setmana. De tota manera, no defalliu: encara ens queden els esmorzars de forquilla, els vermuts, els dinars i les tapes per berenar. De ben segur que us agradarà!

De tapes per l'Ampolla

Acabem de donar la benvinguda a la tardor, i aviat ens atiparem de magranes, xirimoies, caquis, castanyes, moniatos, carabasses i rovellons, però primer de tot hem d’acomiadar-nos de l’estiu com Déu mana: mirant al mar.

L’Ampolla és un petit poble de pescadors i, a més, està situat al costat del Delta, la qual cosa li proporciona una gran varietat de productes del mar, com ja comentava tot parlant de la cuina deltaica. Com no deixa de ser adient a un poble de costa, hi trobem molta oferta de restaurants d’arrossos i peix, d’altres més innovadors com l’Azara, especialitzat en carns argentines a la brasa, i també d’altres més clàssics i populars, ben representatius de la cuina local.


La Taverneta, un bar de motius pescadors

Els parroquians acudeixen a La Taverneta, un petit bar de vermut i tapes en el qual tots els detalls i fotos fan honor a l’antiga tradició marinera del municipi. Té peix i marisc ben fresc, uns preus ajustats i el servei és ràpid. En temporada alta pot ser difícil trobar una taula lliure, però ni tan sols en aquesta situació veureu defallir el personal sempre actiu.


Un vermut i un platet de palaïns fregits

La carta il·lustra molt bé en què consisteix la cuina del Delta: palains (llenguadets) fregits, xapadillo d’anguila a la planxa –de vegades també fumada i en torrada), canyuts (navalles), ortigues de mar, tellerines... Com veieu, tapes força diferents del què acostumem a prendre més al nord. El problema és que vénen ganes de provar-ho tot, però és recomanable moderar-se, vist que les racions són molt grans.

Un altre platet: xapadillo d'anguila a la planxa

Una experiència autòctona a la Barceloneta

Els barcelonins estem perdent Barcelona. És un fet. El preu a pagar per esdevenir una ciutat que tothom vol conèixer és renunciar a una part de la pròpia identitat. Barcelona s’orienta al turisme, s’omple d’allò que se suposa que els turistes desitgen i s’apugen els preus per plomar els turistes i –efectes col·laterals- també els residents, per als quals es torna una població incòmoda i inassequible. Suposo que és normal: algú ha vist mai un venecià a Venècia? Negocis centenaris, icones de la ciutat, tanquen perquè no poden fer front als nous lloguers i són substituïts per d’altres, franquícies o còpies asèptiques els uns dels altres, locals moderns que podríem trobar a qualsevol altra capital occidental. Que no seguirem essent atractius arreu del món si mantenim l’essència? Se’ns l’estan venent, la ciutat.

Enlloc com a la Barceloneta es fa palesa la coexistència d’aquestes dues Barcelones, la d’abans i la d’ara. Entre bars, restaurants i botigues de tota mena, moltes banderes del barri guarneixen els balcons, tot reivindicant la seva identitat i una mica de dignitat enfront dels estralls del turisme mal entès.


Tot de banderes del barri a les façanes de la Barceloneta

La bona notícia és que no tot està perdut, encara queden llocs que mantenen el seu encant i autenticitat. A tocar del mercat, el bar Electricitat és un indret ideal per fer tapes i vermuts. És aconsellable, però, arribar-hi d’hora per fer-se amb una taula, ja que acostuma a omplir-se fins a vessar. De tota manera, tal és l’eficàcia del personal que en un tres i no res podeu trobar-vos asseguts al vostre racó, en agradable germanor, entre un grup d’indígenes i un altre de turistes.


No posa "bon menjar" perquè no hi cap

En cas que trobi algun seient lliure, el cambrer s’asseurà al vostre costat, llibreta en mà, per prendre-us nota. El més probable és que mai no arribeu a demanar res i que simplement aneu assentint a tot el que us vagi proposant. Al capdavall és ell qui en sap.

L'interior abarrotat

La tapa estrella de la casa és l’amanida de cranc. Sembla mentida que un plat tan innocent pugui arribar a ser tan bo. Però –guaita!- la truita de patates també és excepcional i hi ha tot un seguit de plats que no es queden enrere: bombes, croquetes, anxoves, gambes salades, moixama, cecina, esqueixada, lacón, amanida de pop...


Una petita degustació a l'Electricitat

El local disposa de bótes de vermut i de diversos vins, així que, si demaneu qualsevol d’aquestes begudes, us n’ompliran una ampolla i us la deixaran a taula perquè en consumiu a gust. Si preferiu la cervesa, també serveixen una barreja de Moritz i Epidor de barril.

L’únic punt negatiu és que potser, a la sortida, us ve de gust recloure-us en una església a gaudir d’una estona de silenci, sobretot si heu anat a l’Electricitat un cap de setmana al migdia. El soroll que hi ha quan el local està ple pot ser infernal, més encara si fa acte de presència la banda de músics festius que de tant en tant hi treu el cap. En un moment com aquest és possible que la meitat de la congregació, cambrer inclòs, acabi cantant i ballant, i l’altra meitat traient les càmeres de fotos. Tranquils, l’avalot no durarà més de cinc minuts i, de llocs on comportar-se civilitzadament, ja en tenim la ciutat plena.

Llarga vida a l’Electricitat!