El Senyor ens ho va advertir: “Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front”. D’això es dedueix, òbviament, que per guanyar un entrecot s’ha de fer suar -a més de les celles- el clatell, les aixelles i la rabada.
Un bon lloc per fer-ho és Montserrat. Hi ha gent que puja i baixa la muntanya a peu, i fins i tot que hi arriba caminant des de Barcelona. Personalment considero que això no només et fa mereixedor d’un entrecot, sinó també d’una setmana en un spa i d’un bon tractament psiquiàtric. Calma.
 |
| El singular massís de Montserrat |
Abans que algú protesti, confessaré que jo mateixa he intentat convèncer el meu amic irlandès, el Finner, que tot bon català ha pujat a peu almenys un cop la muntanya de Montserrat. Això, però, és com la varicel·la: és preferible passar el tràngol de petit, a l’esplai, i després oblidar-se’n. No debades FGC posa a la nostra disposició un ampli ventall de transports (ferrocarril, cremallera, aeri, funiculars) per arribar a la catalana terra. (A canvi d’aquesta promoció, espero que la propera ocasió em facin descompte, perquè quins preus que es gasten!)
No, les coses s’han de fer amb moderació. El descens des del pla de les Taràntules, a l’estació superior del funicular de Sant Joan, fins a Monistrol és un passeig agradable de dues hores i escaig, si no et creus Kilian Jornet, i més que suficient per destrossar els genolls, els bessons, els isquiotibials i altres músculs de nom ignot que s’amaguen entre les cames.
És aleshores que t’has guanyat el dret a recuperar les calories cremades i a multiplicar-les. Un cop arribats a Monistrol, agafem la carretera que va a Manresa, deixant la vila a l’esquerra. Passat el rètol que indica la fi del terme municipal, hi ha l’Hostal Monistrol. Es tracta d’un restaurant d’aspecte setentero amb molt per oferir. L’interior és molt espaiós, amb boniques vistes i vitralls. El seu aspecte presenta aquella barreja entre popular i elegant tan típica de restaurants de poble; segons la descripció del Roger, es troba en aquell punt en què està deixant de ser passat de moda per convertir-se en vintage. La clientela obeeix a la mateixa mescla: s’hi reuneixen famílies endiumenjades, excursionistes de marca Quechua i ciclistes vestits amb mallot.
La targeta de visita de l’Hostal Monistrol és digna de col·leccionisme. Es tracta d’una postal amb la foto del restaurant presa des de la carretera fa potser 40 anys. L’edifici està ben bé igual, tan sols canvien els models de cotxes. A la part posterior de la postal hi ha el nom del lloc, l’adreça i el telèfon... sense el prefix provincial!
 |
| L'Hostal Monistrol d'antany... i d'ara |
I el menjar? Doncs cuina catalana tradicional amb cargols, peus de porc, carns a la brasa, allioli, etc., i també una bona selecció de peixos que no he provat perquè eren una mica carets. Potser la carn estava un pèl massa feta, però en general tot era bo.
Vull fer un esment especial a un producte que no demano mai perquè no en sóc gaire fan: el púding. Gràcies a l’Ester i a l’Hostal Monistrol, he descobert que el púding no és una mena de flam, sinó que es fa amb restes de pastes dures i que pot ser boníssim.
En conjunt, l’Hostal Monistrol és un bon estímul per anar a fer exercici per la muntanya i una manera excel·lent de compensar el mal de cuixes de l’endemà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada