Escudella i revolta

A la plaça Osca i rodalies, centre de l’activitat social alternativa de Sants –i futur Williamsburg quan la gent s’hagi afartat de Sant Antoni–, hi ha un munt de bars i restaurants per entretenir el visitant: alguns de rònecs, altres d’elegants; alguns que es fan ressò de les noves tendències, altres de més clàssics; alguns de nova factura, altres amb una llarga història.

Terra d'escudella, a Sants

Un indret que representa molt bé l’esperit del barri és el Terra d’escudella, un local que fa les funcions de bar restaurant, ateneu i centre cultural, social i polític. Si el que voleu és menjar bé alhora que feu la revolució, aquest és el vostre lloc! Hi podeu admirar exposicions artístiques, aprofundir en la història del país llegint les parets, aprendre refranys de la nostra perjudicada llengua, comprar marxandatge catalanista i llibertari i, no cal dir-ho, menjar i beure –aquesta és la condició sine qua non per estar-se al local.

Una mica d'història a les parets del Terra d'escudella

I és que un dels objectius del TDK, tal com l’abreugen –paga la pena llegir la declaració d’intencions impresa a la carta–, és recuperar i difondre les tradicions populars dels Països Catalans, i això inclou, per descomptat, la gastronomia. L’acurada carta és plena de menjars i de beures que ja els nostres avis havien oblidat que existien. Encara més, tots els productes són de la terra, i bons.

Escudella barrejada i capipota, dos plats ben tradicionals de la cuina catalana

De menjar, en disposem de diverses opcions, i cap no desmereix de les altres. Els menús de migdia tenen plats fixos segons el dia i... sí, el divendres toca escudella! A les nits, és possible entaular-se com cal al menjador del fons i triar plats de la carta. Si no és el que ve de gust, sempre es pot demanar una de les taules d’embotits i formatges, amb la descripció i procedència de cada producte clarament explicada. L’opció més barata, però no menys bona, és la de demanar, a la zona de bar, un dels imaginatius i inversemblants entrepans, que poden contenir ingredients com donja i ceba confitada, botifarra negra amb ceba i poma, albergínia amb formatge de cabra, ceba i poma, etc. I, si sou més de dotze comensals, podeu fer un menú de grup.

La meitat d'un parell d'entrepans, ben farcits i poc lleugers

I de beure, què en tenen? Doncs una bona selecció de vins i de cerveses artesanals de la terra que pot anar variant més o menys i que es queda curta quan la comparem amb la llista de licors catalaníssims de què disposen: ratafies, licors d’herbes, cremes, vins dolços, aiguardents, a més d’un sens fi de combinats a base de cassalla, Palo o licor de cafè, per esmentar-ne només alguns. Com veieu, tot molt nostrat.

Val a dir que el lloc és bo i barat i, per tant, és sempre curull de gent i xerinola. És altament recomanable presentar-s’hi d’hora o reservar taula. Si en voleu saber més, el seu Facebook informa de totes les novetats històriques, culturals i culinàries que, d’una manera o altra, afecten TDK.

Visita ritual a Besalú

El fotogènic Pont Vell de Besalú

Jo necessito Besalú. De tant en tant em cal visitar-lo, com em cal respirar o beure aigua. Necessito passejar per la riba del Fluvià, deixar-me perdre pels carrers empedrats del centre històric curosament conservat, perdre el nord amb les botigues de productes típics i de bonics records, embadalir-me amb la bellesa del Pont Vell... Per qui no hi hagi estat mai, recomano ferventment la visita guiada que organitza l’oficina de turisme, una passejada per la vila comtal que permet visitar esglésies, el call jueu amb els seus banys i altres obres d’arquitectura civil medieval. Fins i tot el petit Museu de Miniatures i Microminiatures paga la pena: allà hom pot veure –per mitjà d’una lupa o amb vista d’elf– dotze camells en processó a l’interior de l’ull d’una agulla, per esmentar un exemple. Una feina impressionant per deixar-nos a tots bocabadats i amb l’interrogant de qui té la paciència necessària per dur a terme aquesta filigrana; doncs bé, només sis persones en el món, segons ens informa la simpàtica encarregada del museu.

Els estrets carrers medievals del poble s’omplen de visitants durant el dia que, tanmateix, desapareixen amb la llum, i les nits esdevenen molt tranquil·les. Si heu de fer nit a Besalú, l’hotel Els Jardins de la Martana s’hi presenta com una molt bona opció. Es tracta d’un antic edifici situat en un extrem del Pont Vell, reformat amb molt bon gust i menat per un personal encantador. Les habitacions tenen vistes al pont i als jardins i terrasses del recinte, uns espais romàntics ideals per aïllar-se del món, sempre que el clima ho permeti. Si no és així, us podreu arrecerar del fred a l’acollidora biblioteca. A la vora del foc de la seva llar, tot sentint els espetarrecs de la llenya, he escrit aquesta entrada. A més, l’hotel és pet friendly, com demostra la presència tranquil·la de la preciosa femella de gran danès que es passeja aristocràticament per la casa.

Adoro aquesta biblioteca

Però tornem a Besalú. Després d’haver deambulat pels carrers de la vila, és molt probable que tingueu gana. No us amoïneu, en això el poble tampoc no us decebrà.

Un dels llocs on m’agrada proveir-me sempre que paro a Besalú és el bar-restaurant Can Quei. El local té dues parts ben diferenciades, el menjador i el bar, donant així l’opció d’entaular-se com Déu mana o de gaudir d’un ambient més informal i festiu. El menjar és casolà, amb un bon ventall de plats tradicionals de cuina catalana a un preu correcte: escudella, canelons, carns a la brasa, etc. Ara bé, si voleu despertar l’admiració i l’enveja de la clientela, demaneu una branca d’embotits i serviu-vos-en a gust.

La branca d'embotits de Can Quei fa goig

Si, com jo, sou dels que us agrada anar provant les cerveses locals, aquí podeu trobar l’Artesana de Besalú. Això sí, aneu ben amb compte en obrir l’ampolla perquè el líquid es podria escampar pertot arreu. Sortosament, la cambrera ja li té agafat el punt i ha desenvolupat un mètode antivessament que implica una safata sota l’ampolla i la mà del client preparada amb la copa en l’aire.

L'Artesana de Besalú ja més assossegada

Un únic avís pel que fa a Can Quei: si hi aneu en època de fred, més val que us vestiu d’acord amb el concepte “ceba”, perquè els agrada molt les altes temperatures per tal que les cambreres puguin servir en màniga curta. Ja sabeu, si acabeu amb les galtes rosades, no és culpa del vi, sinó de la calefacció.

Les virtuts de Besalú donen per molt més que aquestes línies, així que hauré de dedicar-hi una altra entrada.

Per manament bíblic

Encara que recordem entendrits el sabor de l’entrepà de carn arrebossada mentre fèiem pícnic, els bon vivants sabem que una bona excursió acaba en un bon restaurant.

El Senyor ens ho va advertir: “Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front”. D’això es dedueix, òbviament, que per guanyar un entrecot s’ha de fer suar -a més de les celles- el clatell, les aixelles i la rabada.

Un bon lloc per fer-ho és Montserrat. Hi ha gent que puja i baixa la muntanya a peu, i fins i tot que hi arriba caminant des de Barcelona. Personalment considero que això no només et fa mereixedor d’un entrecot, sinó també d’una setmana en un spa i d’un bon tractament psiquiàtric. Calma.

El singular massís de Montserrat

Abans que algú protesti, confessaré que jo mateixa he intentat convèncer el meu amic irlandès, el Finner, que tot bon català ha pujat a peu almenys un cop la muntanya de Montserrat. Això, però, és com la varicel·la: és preferible passar el tràngol de petit, a l’esplai, i després oblidar-se’n. No debades FGC posa a la nostra disposició un ampli ventall de transports (ferrocarril, cremallera, aeri, funiculars) per arribar a la catalana terra. (A canvi d’aquesta promoció, espero que la propera ocasió em facin descompte, perquè quins preus que es gasten!)

No, les coses s’han de fer amb moderació. El descens des del pla de les Taràntules, a l’estació superior del funicular de Sant Joan, fins a Monistrol és un passeig agradable de dues hores i escaig, si no et creus Kilian Jornet, i més que suficient per destrossar els genolls, els bessons, els isquiotibials i altres músculs de nom ignot que s’amaguen entre les cames.

És aleshores que t’has guanyat el dret a recuperar les calories cremades i a multiplicar-les. Un cop arribats a Monistrol, agafem la carretera que va a Manresa, deixant la vila a l’esquerra. Passat el rètol que indica la fi del terme municipal, hi ha l’Hostal Monistrol. Es tracta d’un restaurant d’aspecte setentero amb molt per oferir. L’interior és molt espaiós, amb boniques vistes i vitralls. El seu aspecte presenta aquella barreja entre popular i elegant tan típica de restaurants de poble; segons la descripció del Roger, es troba en aquell punt en què està deixant de ser passat de moda per convertir-se en vintage. La clientela obeeix a la mateixa mescla: s’hi reuneixen famílies endiumenjades, excursionistes de marca Quechua i ciclistes vestits amb mallot.

La targeta de visita de l’Hostal Monistrol és digna de col·leccionisme. Es tracta d’una postal amb la foto del restaurant presa des de la carretera fa potser 40 anys. L’edifici està ben bé igual, tan sols canvien els models de cotxes. A la part posterior de la postal hi ha el nom del lloc, l’adreça i el telèfon... sense el prefix provincial!

L'Hostal Monistrol d'antany... i d'ara

I el menjar? Doncs cuina catalana tradicional amb cargols, peus de porc, carns a la brasa, allioli, etc., i també una bona selecció de peixos que no he provat perquè eren una mica carets. Potser la carn estava un pèl massa feta, però en general tot era bo.

Vull fer un esment especial a un producte que no demano mai perquè no en sóc gaire fan: el púding. Gràcies a l’Ester i a l’Hostal Monistrol, he descobert que el púding no és una mena de flam, sinó que es fa amb restes de pastes dures i que pot ser boníssim.

En conjunt, l’Hostal Monistrol és un bon estímul per anar a fer exercici per la muntanya i una manera excel·lent de compensar el mal de cuixes de l’endemà.