Omnivorismes

dimarts, 24 de novembre del 2015

Una empanada de cine

Hi ha combinacions indiscutibles, com menjar el pollastre a l’ast amb cava o anar a veure una pel·lícula al cinema Renoir i, a continuació, prendre una empanada.

En aquesta ciutat, l’aparició de locals especialitzats en empanades argentines és un fenomen comparable al dels restaurants japonesos: de sota una pedra en surten cinc. I està molt bé, ja que et permeten fer un mos bo (aquí parlem de sabors i no de dietes) i barat, ideal per a aquelles ocasions en què se surt del cinema a hores tardívoles i sense haver sopat.

Empanades argentines d'El Laurel
Acolorides empanades argentines d'El Laurel

El Laurel és tot just al davant del cinema Renoir Floridablanca. (Per qui, en sortir de la sala, prefereixi sopar a l’hamburgueseria Umami que hi ha al costat, només diré això: un cop hi vaig demanar una hamburguesa poc feta i em van explicar que no els era permès servir carn poc feta per algun problema sanitari que havien tingut. I, ara, si voleu, aneu-hi.) Des de fora, El Laurel sembla un bar molt petit i amb poca probabilitat de trobar-hi un lloc per seure, però no cal desanimar-se: hi ha una altra sala al fons.

Ells mateixos es descriuen com a “bar + menjars + art”, i és que saben perfectament d’on procedeix gran part de la seva clientela. Agermanats amb el Renoir, ofereixen menús a 15 € que inclouen 3 empanades, amanida, beguda i entrada de cine. De tota manera, no cal atracar-se; és fàcil sadollar-se amb menys.

El Laurel
El Laurel: bar, menjar i art

D’empanades clàssiques i ben conegudes, en trobareu les que vulgueu, i totes ben bones: api amb formatge blau i nous, carabassa amb mel i mozzarella, vedella amb ceba, etc.

Ara bé, jo sento una predilecció especial per la secció d’empanades de colors. El cromatisme no és tan sols nominal, sinó que la panada agafa el to del seu ingredient principal. Així, per exemple, tenim les delicioses empanades verda –amb espinacs–, vermella –remolatxa– o taronja –l’endevineu, aquesta? Intentaré explicar-ho d’una manera clara i entenedora: La Negrita, tan especial que s’ha guanyat un article distintiu en el nom, farcida de sípia, tomàquet, mozzarella i alfàbrega i banyada en tinta, és la millor empanada que he tastat mai i no puc deixar d’admirar-me mentre l’assaboreixo.

Per descomptat, fent honor al seu origen, la carta d’El Laurel inclou altres plats típics de la cuina argentina, especialment de carn –vacío, entraña, milanesa o matambre– o postres –alfajores, chajá o tanguitos. Tot això, però, caldrà tastar-ho un altre dia amb més gana.

Però una cosa ha de quedar clara: la tertúlia cinematogràfica es fa a El Laurel.

dilluns, 9 de novembre del 2015

Conèixer països amb el paladar

Què en sabem, de Geòrgia, a part que és una exrepública soviètica i el bressol d’Stalin? A què es dediquen els seus habitants? Què mengen? Mengen?

És obvi que mengen, potser per plaer o pel bé de la subsistència de l’espècie, però no és tan clar què és el que mengen. Una manera d’esbrinar-ho sense necessitat d’agafar un vol ni de sortir de Barcelona és anar al bar-restaurant georgià Mari, molt a prop de la plaça Espanya.

Des de fora, el bar Mari no sembla més que un altre local de döner kebab. I és que, en part, ho és. Només uns rètols en rus i en georgià ens indiquen que estem davant d’un lloc un xic especial. És probable que una important part de la clientela entri atreta per la idea d’un dürum ràpid i barat, i ni tan sols es plantegi la possibilitat de tastar la misteriosa cuina georgiana. Però vosaltres no; vosaltres sou més llestos que això.

Restaurant Mari
Restaurant Mari: menjar per endur i per prendre a dintre

Superada la llarga barra amb el rostidor de döner corresponent, l’estret passadís desemboca en un menjador ample i espaiós. Si hi trobareu parelles descobrint nous sabors, pares fent un àpat informal amb els seus fills o una boda georgiana, això només ho sap el destí!

Interior del restaurant Mari
Diferents racons del restaurant

La sorprenent gastronomia georgiana té molta influència turca, però també fa gala de les seves pròpies particularitats. Entre d’altres entrants, podem trobar badrigani nigvzit (albergínies amb nous), dolma (les famoses fulles de parra farcides, en aquest cas de carn) o ispanakhis fkhali, uns deliciosos espinacs molts especiats i guarnits amb magrana, formatge o el que hi hagi a mà.

Albergínies i espinacs
Albergínies i espinacs: l'aspecte importa, i el sabor també

Un altre plat molt típic és el khatxapuri, una mena de pa de formatge també molt bo.

Khatxapuri
No és una truita de patates, sinó un khatxapuri, un pa ple de formatge

De plats de carn també n’hi ha un bon ventall. Ara bé, l’estrella absoluta de la carta, el plat per culpa del qual haureu de tornar-hi un cop i un altre, és el khinkali, una mena de dumpling al vapor de mida monumental farcit de carn i brou. La ingestió d’un khinkali segueix un procediment gairebé ritual: s’agafa el farcellet amb les mans, pel tall, es mossega un tros de la part superior per tal d’obrir-lo, es xarrupa el brou i, a continuació, es menja la resta del farcellet a mossegades. S’acostuma a assaonar amb pebre.

Si ho voleu fer a la manera autènticament georgiana, podeu englotir un xopet d’un aiguardent típic força infernal just abans de xuclar el brou. Se suposa que la barreja del licor amb el caldo dóna com a resultat un regustet molt bo; el que és segur és que el forat que aquell beuratge deu fer a l’esòfag és espectacular. La bona notícia per als alumnes menys avançats és que el plat ja el serveixen sense el licor i que no li fa cap falta per ser la mar de bo.

Khinkali
Uns khinkali ben saborosos no necessiten gaire condiment

El restaurant, doncs, ofereix menjar casolà bo i a bon preu. Tot i així, cal precaució a l’hora de demanar plats: les racions poden ser descomunals... segons què es demani. Un plat d’espinacs, per exemple, té una mida raonable, però les dimensions del khatxapuri o dels khinkali són massa grans per a una sola persona. Recomano, per tant, anar-hi sempre en companyia: en parella per provar un parell de plats o en grup si en voleu tastar uns quants, però feu-ho pel vostre compte i risc si decidiu demanar un plat petit de 6 khinkali per a vosaltres sols.

I, ara, aixequeu les copes i exclameu: Gmerts dideba chven mshvidoba!, sigui el que sigui això.

divendres, 25 de setembre del 2015

De tapes per l'Ampolla

Acabem de donar la benvinguda a la tardor, i aviat ens atiparem de magranes, xirimoies, caquis, castanyes, moniatos, carabasses i rovellons, però primer de tot hem d’acomiadar-nos de l’estiu com Déu mana: mirant al mar.

L’Ampolla és un petit poble de pescadors i, a més, està situat al costat del Delta, la qual cosa li proporciona una gran varietat de productes del mar, com ja comentava tot parlant de la cuina deltaica. Com no deixa de ser adient a un poble de costa, hi trobem molta oferta de restaurants d’arrossos i peix, d’altres més innovadors com l’Azara, especialitzat en carns argentines a la brasa, i també d’altres més clàssics i populars, ben representatius de la cuina local.

Bar La Taverneta
La Taverneta, un bar de motius pescadors

Els parroquians acudeixen a La Taverneta, un petit bar de vermut i tapes en el qual tots els detalls i fotos fan honor a l’antiga tradició marinera del municipi. Té peix i marisc ben fresc, uns preus ajustats i el servei és ràpid. En temporada alta pot ser difícil trobar una taula lliure, però ni tan sols en aquesta situació veureu defallir el personal sempre actiu.

Palains fregits
Un vermut i un platet de palaïns fregits

La carta il·lustra molt bé en què consisteix la cuina del Delta: palains (llenguadets) fregits, xapadillo d’anguila a la planxa –de vegades també fumada i en torrada), canyuts (navalles), ortigues de mar, tellerines... Com veieu, tapes força diferents del què acostumem a prendre més al nord. El problema és que vénen ganes de provar-ho tot, però és recomanable moderar-se, vist que les racions són molt grans.

Xapadillo d'anguila a la planxa
Un altre platet: xapadillo d'anguila a la planxa

dijous, 27 d’agost del 2015

La cuina del Delta

Just a tocar de l’Ampolla trobem la porta d’entrada al Parc Natural del Delta de l’Ebre. És en aquest punt on hi ha la Bassa de les Olles, un emplaçament ben representatiu del parc. Es tracta d’un bon lloc –sobretot pels qui no disposen de vehicle privat– per fer-hi una agradable passejada i conèixer tota la riquesa paisatgística i biològica típica del delta: una tranquil·la planura plena d’arrossars, fronterers amb platges i dunes, freqüentada per una gran diversitat d’aus, rèptils i insectes. No oblideu els prismàtics per observar les aus!

Paisatge del Delta de l'Ebre
Arrossars i arrossars al Delta de l'Ebre

Aquesta excursió, però, no és aconsellable fer-la en ple estiu, atès que les ombres són escasses. És clar que cada època té els seus al·licients, i l’estiu a l’Ampolla, per exemple, ens permet gaudir d’unes platges molt menys atapeïdes del que és habitual trobar a la costa catalana.

Platja dels Capellans, a l'Ampolla
Una manera més refrescant de passar el dia

Però això no és tot! Per tota l’Ampolla es pot gaudir de la gastronomia típica deltaica, una cuina local amb personalitat pròpia gràcies a la riquesa de recursos naturals que proporciona el delta: excel·lent i variat marisc, peix de mar i de riu, aus aquàtiques, productes de l’hort i, no cal dir-ho, arròs.

Del que es tracta, a la fi, és de trobar una excusa per acostar-s’hi, sigui quan sigui, i aprofitar la conjuntura –i l’hora de dinar– per treure el cap al restaurant Lo Goleró.

Restaurant Lo Goleró
El restaurant Lo Goleró és la porta d'entrada al Delta

Aquesta cabana de fusta es troba a l’entrada del parc, just al cantó del centre d’informació i de l’agrobotiga, on podreu adquirir productes típics de la zona com arròs i oli.

La carta de Lo Goleró és típica deltaica i inclou plats com xapadillo d’anguila, cuixes de granota, ortigues de mar arrebossades, bunyols d’eriçó de mar, diferents elaboracions amb ànec i molt marisc exquisit, des d’ostres o navalles fins als populars musclos, que no desmereixen en absolut dels seus parents més sofisticats.

Ostres amb cava
Un dels suggeriments de Lo Goleró: ostres amb cava

No, no m’estic oblidant dels arrossos, però, com els plats ben bons, cal deixar-los pel final. N’hi ha per tots els gustos –paella marinera, arròs negre, arròs amb llamàntol...–, però, fent honor a la regió, em quedo amb l’especialitat de la casa: l’arròs amb ànec i verdures. Deliciós.

Arròs amb ànec
Una de les especialitats de la casa: arròs amb ànec

Estrictament parlant, un àpat s’acaba amb les postres, no pas amb l’arròs. Bé, també ofereixen algunes de casolanes i ben refrescants, com el sorbet de llima.

Jo ja no necessito inventar excuses per tornar-hi cada any.

dijous, 28 de maig del 2015

Turisme antigastronòmic

Ara que s’acosta l’estiu és època de planificar les vacances. ¿Potser ja ho heu provat tot –turisme rural, cultural, sexual, d’aventura...– i esteu necessitats d’experiències més fortes? Si aquest és el cas, us animo a fer turisme antigastronòmic o, en altres paraules, a viatjar pel món per provar els aliments més repugnants –i a vegades perillosos– que els humans han concebut.

No es tracta de tastar formigues o chapulines ja que, al capdavall, és un costum tan estrany com per a altra gent menjar gambes. Fins i tot els chinchulines que als argentins els agrada rostir són una delícia comparats amb alguns dels plats que s’estilen en alguns llocs del món.

Confesso que no he fet un autèntic treball de camp per preparar aquesta entrada. En el pitjor dels casos m’he limitat a contemplar i ensumar en la distància algun d’aquests menjars; en el millor, a informar-me’n i prou. Havia pensat no il·lustrar el tema amb gaires fotos per evitar les corredisses dels lectors cap al bany, però la temptació ha estat massa gran.

Aquí va una selecció d’alguns dels plats més marrans que hom pot provar:

Típics de Madrid són els entresijos i gallinejas. A mi em sona als plans secrets de les gallines de Chicken run quan no planegen res, però sembla ser que fa referència al mesenteri –és a dir, parts ignotes i impies de l’animal– i a les tripes del be, fregits en el propi greix, que després es solidifica. Tal com ho proves, el colesterol es dispara fins a l’estratosfera. Ideal si voleu una mort lenta i dolorosa.

Entresijos
Entresijos, per Gabino Domingo Andrés [GFDL o CC BY-SA 4.0-3.0-2.5-2.0-1.0],
via Wikimedia Commons

De l’Extrem Orient ens arriben les coccions més extraordinàries. Del sud-est asiàtic, per exemple, és típic el balut, una mena d’ou dur... amb la diferència que dintre hi ha el fetus d’un ànec fermentat. És com menjar-se una ecografia. No hi ha ous de menjar-se’l.

Balut
Balut obert, per Nepenthes [CC BY-SA 2.5], via Wikimedia Commons

Una altra manera de preparar l’ou és colgar-lo unes setmanes amb calç viva per obtenir l’ou centenari xinès. Si trobeu que al rovell li escau el color verd més que no pas el taronja, aquest és el vostre plat.

Ou centenari
Ou centenari obert, per Kowloneese [GFDL o CC-BY-SA-3.0],
via Wikimedia Commons

Com tots vam aprendre veient CSI, el peix globus o fugu pot ser una delícia al Japó, però és extremadament verinós si no es cuina bé. És per això que la seva elaboració està estrictament regulada. Proveu-lo si voleu saber què va sentir Jesucrist durant l’últim sopar. Hi ha hagut casos de gent que moria mentre gemegava: “He mort de curiositat”.

De tant en tant, de Corea del Sud ens arriba la notícia d’algun individu que ha mort per asfíxia mentre intentava menjar-se un pop viu que no estava d’acord amb la dieta. (I la de l’eix del mal era Corea del Nord?) El sannakji pot servir-se sencer o a trossos; la qüestió és que els tentacles continuen movent-se i adherint-se a qualsevol superfície que trobin. Si encara no us feu una idea de les possibles conseqüències, aquest article de la Wikipedia es recrea en l’explicació. A més, Internet és plena de vídeos molt il·lustratius. Recordeu: si us voleu desfer del vostre arxienemic, convideu-lo a sannakji.

Però també a l’Europa moderna i desenvolupada hom troba plats que requereixen, per dir-ho suaument, un gust adquirit, com, per exemple, el noruec lutefisk (o les seves variants escandinaves) o peix lleixiu. Cal esclarir que en el procés d’elaboració d’aquest plat gelatinós intervé la sosa càustica?

La palma, però, se l’enduu Islàndia. Durant molts segles de fred i penúries, molt abans que esdevingués una nació rica, que els banquers es banyessin en xampany i que l’hamburguesa es convertís en el plat nacional, la gastronomia islandesa consistia a... menjar el que podien... com el hákarl, altrament dit tauró podrit. Ja sabem que la fam atia l’enginy, així que no ens preguntarem com i a qui se li va acudir colgar un tauró mort a la sorra perquè fermentés durant un parell de mesos, després penjar-lo perquè s’assequés i, per acabar, tallar-lo en daus petitons abans de servir-lo. Bé, l’últim pas sí que l’entenc, i és que és impossible menjar-se una ració més gran que un dau sense implotar. Sabeu que el tauró no té ronyons i no excreta? Doncs el resultat és una substància amb gust d’amoníac i aroma fort que deixa el cabrales a l’alçada del Channel n°5. El hákarl ha quedat reduït a souvenir exòtic de poca tirada –de fet només es té coneixement d’una persona a qui agradi, i no és islandesa–, però és possible adquirir-lo, entre d’altres llocs, al Kolaportið, un mercat de Reykjavík. No perdeu ocasió de passejar-vos per la secció de peixos podrits; desprèn una fetor digna de la mercaderia d’Ordralfabètix.

Hákarl
Daus de hákarl, per Jóhann Heiðar Árnason
[CC BY-SA 3.0 o GFDL], via Wikimedia Commons

Si bé el hákarl és l’antiplat estrella d’Islàndia, no n’és l’únic. Durant el Þorrablót, un festival hivernal, els islandesos recuperen altres de les menges tradicionals dels temps de fretura, com l’svið (cap d’ovella socarrimada i bullida, amb ulls inclosos) o el súrsaðir hrútspungar (tarta de testicles de moltó macerats en àcid làctic). Tot això acompanyat, òbviament, de Brennivín, el licor nacional islandès que... diguem que sap millor que el hákarl.

Svið
Svið, per Schneelocke [CC BY-SA 3.0 o GFDL], via Wikimedia Commons

La preparació del hákarl és com fer una truita francesa si la comparem amb el recargolat procés d’elaboració del kiviak groenlandès: poseu uns centenars d’ocellets a l’interior d’una foca desbudellada, cosiu-la i deixeu que fermentin una bona temporada.

Aquesta llista podria ser molt més llarga (si ni tan sols he esmentat el gau jal o pis de vaca de l’Índia!), però em sembla que amb això n’hi ha prou per organitzar unes bones vacances.

Us ve de gust provar tot això, oi? Endavant! Només necessiteu un passaport i una caixa d’Almax.

divendres, 15 de maig del 2015

Temps de flors, arròs i peix

Ara que és temps de flors i d’al·lèrgies, és un bon moment per visitar la ciutat de Girona. La resta de l’any també ho és, perquè és una ciutat maquíssima i plena d’atractius –i us estalviaríeu les inconveniències de lluitar contra hordes de visitants–, però el Temps de Flors s’ha de veure ni que sigui un cop a la vida.

Girona, Temps de Flors
Girona, Temps de Flors

Cada mes de maig, Girona es vesteix de flors. De flors i altres coses. Equips d’artistes i jardiners d’arreu s’encarreguen de muntar instal·lacions artístiques amb la flor com a element protagonista i decoren carrers, patis, jardins, museus, institucions i altres indrets. És també una ocasió ideal per treure el cap a cases d’interès històric normalment tancades al públic. Fins i tot els comerços s’apunten a la festa guarnint amb flors llurs entrades (i de pas atreuen més clientela).

L’opció de vagar pels carrers i anar veient què us trobeu està bé, però és millor fer-se amb un plànol de les exposicions florals... més que res per intentar veure-les totes –o moltes– i no repetir sempre les mateixes. Ara bé, no és pas feina d’un dia.

Algunes boniques instal·lacions del Temps de Flors
Algunes boniques instal·lacions del Temps de Flors

Tot rodant pels carrers del centre històric, bé caldrà aturar-se per recuperar energies. Girona és una ciutat moderna i cool, amb una bona i variada oferta de restaurants, així que menjar no hauria de ser un problema... més enllà de trobar taula en aquesta època.

Un lloc molt freqüentat és Arròs i peix; només cal passar pel davant per entendre-ho: l’aparador ple de marisc i peix ben fresc, com si d’un mercat es tractés, fa venir aigua a la boca.

La parada de peix i marisc fresc del restaurant Arròs i peix
La parada de peix i marisc fresc del restaurant Arròs i peix

Mentre espereu a la cua el vostre torn per triar el menjar, us obsequiaran amb una copa de cava. A part de la mercaderia exposada temptadorament a la parada, podeu optar per plats de la pissarra, que inclou, a més d’elaboracions de peix, verdures, amanides i uns arrossos boníssims –i fins i tot algun tros de carn. Pel bé de la cartera, és important no perdre el control mirant el marisc.

Navalles i tellerines a la planxa
Deu ser lícit vendre's la mare per unes navalles i unes tellerines a la planxa com aquestes

Un cop triats els plats, us acompanyaran a la vostra taula, on podreu escollir un vi o un cava de la carta i, ara ja sí, podreu gaudir d’un menjar suculent, fet amb bons ingredients i molt ben presentat.

Bacallà a la brasa i tàrtar de tonyina
Un parell de temptacions més: bacallà a la brasa i tàrtar de tonyina

dimarts, 28 d’abril del 2015

Cuina francesa a Barcelona

Començar una entrada parlant d’un puré de patates no sembla gaire prometedor. Segur que hi ha plats més distingits que mereixen aquest honor, pensareu amb tota la raó, però quan impressiona tant el sabor deliciós d’aquesta senzilla guarnició, imagineu com serà el plat al qual acompanya. Des que tenia uns cinc anys que no m’hi abocava sobre un bol de puré de patates amb tant d’entusiasme.

Bavette de bou amb puré de patates
Bavette de bou amb puré de patates

El puré que ha desfermat aquesta passió el fan en un petit bistrot barcelonès que l’any passat va obtenir de mans de periodistes francesos el guardó a la millor cuina francesa de bistrot del nostre país. No és més que un altre motiu per pagar-hi una visita; el seu bonic nom ja feia venir ganes d’anar-hi.

Au port de la lune és un local acollidor que es troba, després d’alguns canvis d’adreça, al carrer Pau Claris entre Diputació i Gran Via. Retrats de Serge Gainsbourg i d’altres representants de la cultura francesa ens donen la benvinguda des de les parets.

Au port de la lune
Au port de la lune

El local és tan bonic, el menjar tan bo i el personal tan amable que sempre desitjo que algun client demani una Coca-cola per veure si alguna cosa és capaç de trencar l’harmonia del local; no debades una pissarra informa categòricament de certs principis innegociables del restaurant: no tenen Coca-cola ni quètxup ni en tindran. Algun problema?

Avís perquè quedi clar
 Declaració d'intencions d'Au port de la lune 

La carta conté plats ben representatius de la cuina francesa, com foie gras mi-cuit, ostres, porros amb vinagreta, endívies amb rocafort, rillettes d’oca... i, com a plats principals, tot un seguit de carns. El peix en els segons –ja no parlem de les verdures– brilla per la seva absència.

Steak tartare amanit al gust i acompanyat de puré de patates
Steak tartare amanit al gust i acompanyat de puré de patates

Paga la pena fer el menú del migdia, on sempre hi podeu trobar delícies com arengada, paté, steak tartare o bavette de bou; encara més, per postres mai no faltarà un assortiment de formatges francesos exquisits.

Assortiment de formatges francesos
Assortiment de formatges francesos

Així doncs... bon appétit!