Turisme antigastronòmic

Ara que s’acosta l’estiu és època de planificar les vacances. ¿Potser ja ho heu provat tot –turisme rural, cultural, sexual, d’aventura...– i esteu necessitats d’experiències més fortes? Si aquest és el cas, us animo a fer turisme antigastronòmic o, en altres paraules, a viatjar pel món per provar els aliments més repugnants –i a vegades perillosos– que els humans han concebut.

No es tracta de tastar formigues o chapulines ja que, al capdavall, és un costum tan estrany com per a altra gent menjar gambes. Fins i tot els chinchulines que als argentins els agrada rostir són una delícia comparats amb alguns dels plats que s’estilen en alguns llocs del món.

Confesso que no he fet un autèntic treball de camp per preparar aquesta entrada. En el pitjor dels casos m’he limitat a contemplar i ensumar en la distància algun d’aquests menjars; en el millor, a informar-me’n i prou. Havia pensat no il·lustrar el tema amb gaires fotos per evitar les corredisses dels lectors cap al bany, però la temptació ha estat massa gran.

Aquí va una selecció d’alguns dels plats més marrans que hom pot provar:

Típics de Madrid són els entresijos i gallinejas. A mi em sona als plans secrets de les gallines de Chicken run quan no planegen res, però sembla ser que fa referència al mesenteri –és a dir, parts ignotes i impies de l’animal– i a les tripes del be, fregits en el propi greix, que després es solidifica. Tal com ho proves, el colesterol es dispara fins a l’estratosfera. Ideal si voleu una mort lenta i dolorosa.


Entresijos, per Gabino Domingo Andrés [GFDL o CC BY-SA 4.0-3.0-2.5-2.0-1.0],
via Wikimedia Commons

De l’Extrem Orient ens arriben les coccions més extraordinàries. Del sud-est asiàtic, per exemple, és típic el balut, una mena d’ou dur... amb la diferència que dintre hi ha el fetus d’un ànec fermentat. És com menjar-se una ecografia. No hi ha ous de menjar-se’l.

Balut obert, per Nepenthes [CC BY-SA 2.5], via Wikimedia Commons

Una altra manera de preparar l’ou és colgar-lo unes setmanes amb calç viva per obtenir l’ou centenari xinès. Si trobeu que al rovell li escau el color verd més que no pas el taronja, aquest és el vostre plat.

Ou centenari obert, per Kowloneese [GFDL o CC-BY-SA-3.0],
via Wikimedia Commons



Com tots vam aprendre veient CSI, el peix globus o fugu pot ser una delícia al Japó, però és extremadament verinós si no es cuina bé. És per això que la seva elaboració està estrictament regulada. Proveu-lo si voleu saber què va sentir Jesucrist durant l’últim sopar. Hi ha hagut casos de gent que moria mentre gemegava: “He mort de curiositat”.

De tant en tant, de Corea del Sud ens arriba la notícia d’algun individu que ha mort per asfíxia mentre intentava menjar-se un pop viu que no estava d’acord amb la dieta. (I la de l’eix del mal era Corea del Nord?) El sannakji pot servir-se sencer o a trossos; la qüestió és que els tentacles continuen movent-se i adherint-se a qualsevol superfície que trobin. Si encara no us feu una idea de les possibles conseqüències, aquest article de la Wikipedia es recrea en l’explicació. A més, Internet és plena de vídeos molt il·lustratius. Recordeu: si us voleu desfer del vostre arxienemic, convideu-lo a sannakji.

Però també a l’Europa moderna i desenvolupada hom troba plats que requereixen, per dir-ho suaument, un gust adquirit, com, per exemple, el noruec lutefisk (o les seves variants escandinaves) o peix lleixiu. Cal esclarir que en el procés d’elaboració d’aquest plat gelatinós intervé la sosa càustica?

La palma, però, se l’enduu Islàndia. Durant molts segles de fred i penúries, molt abans que esdevingués una nació rica, que els banquers es banyessin en xampany i que l’hamburguesa es convertís en el plat nacional, la gastronomia islandesa consistia a... menjar el que podien... com el hákarl, altrament dit tauró podrit. Ja sabem que la fam atia l’enginy, així que no ens preguntarem com i a qui se li va acudir colgar un tauró mort a la sorra perquè fermentés durant un parell de mesos, després penjar-lo perquè s’assequés i, per acabar, tallar-lo en daus petitons abans de servir-lo. Bé, l’últim pas sí que l’entenc, i és que és impossible menjar-se una ració més gran que un dau sense implotar. Sabeu que el tauró no té ronyons i no excreta? Doncs el resultat és una substància amb gust d’amoníac i aroma fort que deixa el cabrales a l’alçada del Channel n°5. El hákarl ha quedat reduït a souvenir exòtic de poca tirada –de fet només es té coneixement d’una persona a qui agradi, i no és islandesa–, però és possible adquirir-lo, entre d’altres llocs, al Kolaportið, un mercat de Reykjavík. No perdeu ocasió de passejar-vos per la secció de peixos podrits; desprèn una fetor digna de la mercaderia d’Ordralfabètix.

Daus de hákarl, per Jóhann Heiðar Árnason
[CC BY-SA 3.0 o GFDL], via Wikimedia Commons

Si bé el hákarl és l’antiplat estrella d’Islàndia, no n’és l’únic. Durant el Þorrablót, un festival hivernal, els islandesos recuperen altres de les menges tradicionals dels temps de fretura, com l’svið (cap d’ovella socarrimada i bullida, amb ulls inclosos) o el súrsaðir hrútspungar (tarta de testicles de moltó macerats en àcid làctic). Tot això acompanyat, òbviament, de Brennivín, el licor nacional islandès que... diguem que sap millor que el hákarl.

Svið, per Schneelocke [CC BY-SA 3.0 o GFDL], via Wikimedia Commons

La preparació del hákarl és com fer una truita francesa si la comparem amb el recargolat procés d’elaboració del kiviak groenlandès: poseu uns centenars d’ocellets a l’interior d’una foca desbudellada, cosiu-la i deixeu que fermentin una bona temporada.

Aquesta llista podria ser molt més llarga (si ni tan sols he esmentat el gau jal o pis de vaca de l’Índia!), però em sembla que amb això n’hi ha prou per organitzar unes bones vacances.

Us ve de gust provar tot això, oi? Endavant! Només necessiteu un passaport i una caixa d’Almax.

Temps de flors, arròs i peix

Ara que és temps de flors i d’al·lèrgies, és un bon moment per visitar la ciutat de Girona. La resta de l’any també ho és, perquè és una ciutat maquíssima i plena d’atractius –i us estalviaríeu les inconveniències de lluitar contra hordes de visitants–, però el Temps de Flors s’ha de veure ni que sigui un cop a la vida.

Girona, Temps de Flors

Cada mes de maig, Girona es vesteix de flors. De flors i altres coses. Equips d’artistes i jardiners d’arreu s’encarreguen de muntar instal·lacions artístiques amb la flor com a element protagonista i decoren carrers, patis, jardins, museus, institucions i altres indrets. És també una ocasió ideal per treure el cap a cases d’interès històric normalment tancades al públic. Fins i tot els comerços s’apunten a la festa guarnint amb flors llurs entrades (i de pas atreuen més clientela).

L’opció de vagar pels carrers i anar veient què us trobeu està bé, però és millor fer-se amb un plànol de les exposicions florals... més que res per intentar veure-les totes –o moltes– i no repetir sempre les mateixes. Ara bé, no és pas feina d’un dia.


Algunes boniques instal·lacions del Temps de Flors

Tot rodant pels carrers del centre històric, bé caldrà aturar-se per recuperar energies. Girona és una ciutat moderna i cool, amb una bona i variada oferta de restaurants, així que menjar no hauria de ser un problema... més enllà de trobar taula en aquesta època.

Un lloc molt freqüentat és Arròs i peix; només cal passar pel davant per entendre-ho: l’aparador ple de marisc i peix ben fresc, com si d’un mercat es tractés, fa venir aigua a la boca.


La parada de peix i marisc fresc del restaurant Arròs i peix

Mentre espereu a la cua el vostre torn per triar el menjar, us obsequiaran amb una copa de cava. A part de la mercaderia exposada temptadorament a la parada, podeu optar per plats de la pissarra, que inclou, a més d’elaboracions de peix, verdures, amanides i uns arrossos boníssims –i fins i tot algun tros de carn. Pel bé de la cartera, és important no perdre el control mirant el marisc.

Deu ser lícit vendre's la mare per unes navalles i unes tellerines a la planxa com aquestes

Un cop triats els plats, us acompanyaran a la vostra taula, on podreu escollir un vi o un cava de la carta i, ara ja sí, podreu gaudir d’un menjar suculent, fet amb bons ingredients i molt ben presentat.

Un parell de temptacions més: bacallà a la brasa i tàrtar de tonyina

Cuina francesa a Barcelona

Començar una entrada parlant d’un puré de patates no sembla gaire prometedor. Segur que hi ha plats més distingits que mereixen aquest honor, pensareu amb tota la raó, però quan impressiona tant el sabor deliciós d’aquesta senzilla guarnició, imagineu com serà el plat al qual acompanya. Des que tenia uns cinc anys que no m’hi abocava sobre un bol de puré de patates amb tant d’entusiasme.

Bavette de bou amb puré de patates

El puré que ha desfermat aquesta passió el fan en un petit bistrot barcelonès que l’any passat va obtenir de mans de periodistes francesos el guardó a la millor cuina francesa de bistrot del nostre país. No és més que un altre motiu per pagar-hi una visita; el seu bonic nom ja feia venir ganes d’anar-hi.

Au port de la lune és un local acollidor que es troba, després d’alguns canvis d’adreça, al carrer Pau Claris entre Diputació i Gran Via. Retrats de Serge Gainsbourg i d’altres representants de la cultura francesa ens donen la benvinguda des de les parets.

Au port de la lune

El local és tan bonic, el menjar tan bo i el personal tan amable que sempre desitjo que algun client demani una Coca-cola per veure si alguna cosa és capaç de trencar l’harmonia del local; no debades una pissarra informa categòricament de certs principis innegociables del restaurant: no tenen Coca-cola ni quètxup ni en tindran. Algun problema?


 Declaració d'intencions d'Au port de la lune 

La carta conté plats ben representatius de la cuina francesa, com foie gras mi-cuit, ostres, porros amb vinagreta, endívies amb rocafort, rillettes d’oca... i, com a plats principals, tot un seguit de carns. El peix en els segons –ja no parlem de les verdures– brilla per la seva absència.

Steak tartare amanit al gust i acompanyat de puré de patates

Paga la pena fer el menú del migdia, on sempre hi podeu trobar delícies com arengada, paté, steak tartare o bavette de bou; encara més, per postres mai no faltarà un assortiment de formatges francesos exquisits.

Assortiment de formatges francesos

Així doncs... bon appétit!

Una història d'hamburgueses

Vet aquí que fa molt temps, quan els humans no coneixien el concepte de carn dry aged i els grans de pebre no es venien a la secció de ginebres dels supermercats, hi havia una petita hamburguesa a la qual ningú no feia cas. Intentava jugar amb les altres carns –l’entrecot, el filet, la mitjana, el fricandó...–, però aquestes se’n reien o li feien el buit: “Ep, fast food!” o “Fuig! No ets res més que un ingredient de sandvitx!” són alguns dels renecs que li dedicaven. N’hi havia per a això i per a molt més: al capdavall estava destinada a esdevenir una sola de sabata monocroma en mans d’algú que mai no havia sentit a parlar de fer la carn al punt. Així que la petita hamburguesa va abandonar tanta mediocritat i se’n va anar a veure món. En el decurs dels seus viatges, va fer amistat amb el gintònic i ara regnen plegats sobre hordes de hipsters i cosmopolites. I això és tan veritat com que el conte s'ha acabat.

Si teniu algun dubte sobre la veracitat d’aquesta història, només cal que mireu al vostre voltant. Les hamburgueseries han proliferat, s’han sofisticat i, òbviament, s’han encarit, però és que qualsevol similitud entre aquella massa fina i compacta de color marró grisós que amania la nostra infància, de sabor difícilment identificable de tants assaonaments com portava, i un bon tros de carn picada, vermellosa i ben recognoscible, és pura casualitat.

Santa Deluxe, la reina de les hamburgueses per a gurmets

Les noves hamburgueseries s’adrecen als gurmets, opten pels bons ingredients i tenen en compte els comensals amb dietes especials. És el cas, per exemple, de Bacoa i les seves filials, Little Bacoa i Kiosko, que aposten per un “menjar ràpid de qualitat”. Els partidaris de la quantitat tenen motius d’alegria en aquest local; personalment, prefereixo que l’entrepà em càpiga a la boca. A més, trobo que menys ingredients permetrien apreciar millor el gust de la carn. De tota manera, quan aneu al Kiosko, no oblideu passar una estona de lectura al bany.


Els còmics il·lustren les parets del bany del Kiosko

Un clàssic intemporal és l’O.K. Sarrià, i és que aquest bar porta més de 25 anys oferint hamburgueses a la clientela. Potser és per això que, tot passant de les modes, guarneixen el tros de carn amb patates xip i un panet millorable, però la carn, de debò, és molt bona i la podeu acompanyar amb l’especialitat de la casa: una clara de cervesa negra. El local impressiona per la devoció a l’esport nord-americà –sembla un museu!– i per les camises del seu propietari, que deu haver robat de l’armari de Parker Lewis.

O.K. Sarrià: hamburgueseria i museu dedicat al beisbol i al futbol americà

Però hi ha un parell d’hamburgueseries que m’han robat el cor. Una és el Jazz, una cerveseria del Poble Sec a la qual és de justícia divina dedicar una entrada un altre dia. I, parlant de temes divins, el Santa Burg és un indret l’objectiu del qual és fer-nos pecar per excés de plaer, no només assaborint les seves boníssimes hamburgueses, sinó també acompanyant-les de les espectaculars patates fregides casolanes i d’una de les cerveses artesanals de la selecció variable de què disposen. Com a mostra dels seus productes, preneu nota de la Santa Deluxe: vedella dry aged, escalopa de foie gras i poma caramel·litzada. I és que, com ells diuen, la carn és feble.

Un parell de Forts, recomanabilíssimes cerveses barcelonines, servides a Santa Burg

Escudella i revolta

A la plaça Osca i rodalies, centre de l’activitat social alternativa de Sants –i futur Williamsburg quan la gent s’hagi afartat de Sant Antoni–, hi ha un munt de bars i restaurants per entretenir el visitant: alguns de rònecs, altres d’elegants; alguns que es fan ressò de les noves tendències, altres de més clàssics; alguns de nova factura, altres amb una llarga història.

Terra d'escudella, a Sants

Un indret que representa molt bé l’esperit del barri és el Terra d’escudella, un local que fa les funcions de bar restaurant, ateneu i centre cultural, social i polític. Si el que voleu és menjar bé alhora que feu la revolució, aquest és el vostre lloc! Hi podeu admirar exposicions artístiques, aprofundir en la història del país llegint les parets, aprendre refranys de la nostra perjudicada llengua, comprar marxandatge catalanista i llibertari i, no cal dir-ho, menjar i beure –aquesta és la condició sine qua non per estar-se al local.

Una mica d'història a les parets del Terra d'escudella

I és que un dels objectius del TDK, tal com l’abreugen –paga la pena llegir la declaració d’intencions impresa a la carta–, és recuperar i difondre les tradicions populars dels Països Catalans, i això inclou, per descomptat, la gastronomia. L’acurada carta és plena de menjars i de beures que ja els nostres avis havien oblidat que existien. Encara més, tots els productes són de la terra, i bons.

Escudella barrejada i capipota, dos plats ben tradicionals de la cuina catalana

De menjar, en disposem de diverses opcions, i cap no desmereix de les altres. Els menús de migdia tenen plats fixos segons el dia i... sí, el divendres toca escudella! A les nits, és possible entaular-se com cal al menjador del fons i triar plats de la carta. Si no és el que ve de gust, sempre es pot demanar una de les taules d’embotits i formatges, amb la descripció i procedència de cada producte clarament explicada. L’opció més barata, però no menys bona, és la de demanar, a la zona de bar, un dels imaginatius i inversemblants entrepans, que poden contenir ingredients com donja i ceba confitada, botifarra negra amb ceba i poma, albergínia amb formatge de cabra, ceba i poma, etc. I, si sou més de dotze comensals, podeu fer un menú de grup.

La meitat d'un parell d'entrepans, ben farcits i poc lleugers

I de beure, què en tenen? Doncs una bona selecció de vins i de cerveses artesanals de la terra que pot anar variant més o menys i que es queda curta quan la comparem amb la llista de licors catalaníssims de què disposen: ratafies, licors d’herbes, cremes, vins dolços, aiguardents, a més d’un sens fi de combinats a base de cassalla, Palo o licor de cafè, per esmentar-ne només alguns. Com veieu, tot molt nostrat.

Val a dir que el lloc és bo i barat i, per tant, és sempre curull de gent i xerinola. És altament recomanable presentar-s’hi d’hora o reservar taula. Si en voleu saber més, el seu Facebook informa de totes les novetats històriques, culturals i culinàries que, d’una manera o altra, afecten TDK.

La casa de hojas

Ha arribat el moment de fer dieta i dedicar una entrada a un altre tipus d’alimentació, baixa en greixos i molt nutritiva per a l’ànima; en concret, vull parlar d’un dels grans plats que m’he cruspit darrerament: La casa de hojas. En realitat, es tracta d’un llibre. O no. Potser. He llegit molts llibres al llarg de la meva vida i cap no era com aquest. És més aviat una experiència multisensorial en format paper.

Portada de La casa de hojas, editada en castellà per Pálido Fuego/Alpha Decay

Com descriure aquesta obra postmoderna de Mark Z. Danielewski? Crec que paga la pena enfrontar-s’hi sense saber-ne res; d’altra banda, per molt que en parli, el desconcert del lector està assegurat. Així que continueu llegint.

La casa de hojas –ara per ara no existeix cap traducció al català, i la versió en castellà ha arribat amb anys de retard– té, pel cap baix, tres capes argumentals i encara més d’estilístiques.

En primer lloc, hi ha la història del fotoperiodista Will Navidson i de la seva família, que s’instal·len en una casa un xic inquietant: és més gran per dins que per fora (nivell 1). Aquesta narració la mostra l’Expedient Navidson, una filmació de culte que nosaltres, com a lectors que som, no podem veure, així que ens hem de conformar amb l’informe exhaustiu que de la pel·lícula fa un vell enigmàtic, Zampanò (nivell 2). A la seva mort, els papers de Zampanò van a parar a les mans de Johnny Truant, un aprenent de tatuador que llegeix, revisa i comenta el text per a la seva edició, tot afegint-hi la introducció i les notes. Gràcies a aquestes delirants i poc rigoroses anotacions, coneixem també la història de Truant (nivell 3). És a dir, tenim les línies argumentals de Navidson, de Zampanò i de Truant.

I d’estils? Un fotimer, en tenim. L’estil de Truant és fresc i col·loquial, mentre que Zampanò empra amb pedanteria tota mena d’estils acadèmics. Tot plegat esdevé un tractat de cinema, so, fotografia, filosofia, arquitectura, matemàtiques, física, psicologia, edició i qualsevol altra disciplina que us passi pel cap.

Us en feu una idea? Ni per casualitat! En aquesta novel·la desconcerta tant l’argument com la forma. I és que ens trobem davant d’una mostra de literatura ergòdica. A més de recursos narratius com canvis de ritme, textos codificats o la barreja d’elements reals i de ficció, hi trobem quadricromia, braille, tipologies diferents, notes a peu de pàgina de dimensions surrealistes, pàgines en blanc, pàgines pràcticament il·legibles de tan atapeïdes, etc. La casa canvia de forma i així ho fan també els textos, que ens recorden pous, passadissos... Cada element formal del llibre està pensat per provocar en nosaltres unes sensacions que les novel·les tradicionals ens transmeten només per mitjà de la paraula. Llegir-lo és com fer una gimcana. La lectura es va embolicant fins al punt que cal aturar-se i repensar com hem de continuar llegint: d’enrere cap endavant, girant el llibre en espiral...?

Aquest és el motiu, a més de les 700 pàgines que conté i de les expressions de sorpresa que em provocava la lectura, pel qual intentava no llegir el llibre en llocs públics com el metro.

Un parell de pàgines a l'atzar de La casa de hojas

No s’ha de caure en el parany d’intentar entendre tots els textos; de fet, ni tan sols caldria llegir-los tots, però si l’autor ha fet l’esforç de recopilar el llistat més exhaustiu mai fet d’arquitectes de la història de la humanitat, per exemple, no seré jo qui no faci l’equivalent per llegir-lo. El cert és que imagino Danielewski trufant-se del nostre esforç per seguir-li el fil. Què li devia passar pel cap a aquest home per escriure això?

Llavors quedes amb un amic que et pregunta: “Com prova aquell llibre tan rar que t’estaves llegint?” I saps que només espera una resposta curta, un “bé” o un “malament”, o potser una opinió senzilla elaborada en 3 o 4 frases, però tu necessites aquestes 3 o 4 frases per començar a posar en ordre el caos mental en què t’ha sumit el llibre, i 3 o 4 hores per començar a emetre una opinió, així que, derrotada, et limites a arronsar les espatlles, inflar les galtes i deixar anar una mena de sospir per tota resposta.

En recomano la lectura? És clar que sí! Però aviso que no és apta per a tothom; només per a gent amb paciència, coratge i esperit d’explorador. És de digestió lenta... o irregular. No sé ben bé si equival a menjar-se un plat de tripes amb cigrons o un de caviar iranià. És hilarant, desesperant, fascinant, tediosa, interessant, sorprenent, inquietant, impactant, aterridora, emotiva...

Danielewski ha rebut diversos premis per aquesta opera prima, i en té molts, de mèrits –intel·ligència, erudició, imaginació, esforç...–, però és necessari exalçar la feina titànica de traducció i maquetació. Uns màrtirs, els responsables!

Pàgina de crèdits, també impagable

I, en aquest precís moment, m’esglaia adonar-me que escric aquestes línies des de l’“habitació de les fulles” d’un hotel. Casualitat o premonició? Intueixo que no dormiré aquesta nit. He de sortir d’aquí abans que la foscor m’engoleixi com jo he engolit aquest llibre.

L'habitació de les fulles i un estrany pressentiment

Quina llauna!

No sé què tenen els cargols per despertar tantes passions, de bones i de dolentes. Tant és si rememorem la simpàtica bestiola que la mare trobava amagada entre l’enciam –coses del segle XX– i a qui ens agradava putejar tot tocant-li les banyes per veure com s’encongien –no era maldat, sinó experimentació científica– o aquell animal infecte que tot ho enfigassava de baves; si pensem en l’innocent mol·lusc que, com el sol, apareix després de la pluja, treu banya i puja la muntanya o en aquell menjar llefiscós que cal punxar amb un bastonet i extreure de la closca. La qüestió és que hi ha gent que no en vol saber res, gent que se’ls mira amb tendresa i gent que els contempla... amb avidesa.

I és que, de maneres de preparar els cargols, n’hi ha un munt, sia a la brasa, al forn o bullits, sia sols, amb salsa o amb caldo: cargols a la llauna, a la petarrellada, a la gormanda, a l’andalusa i una infinitat més de varietats regionals.

Boníssims cargols a la llauna del restaurant Can Manel

Jo sóc una persona sense complexes. De petita tenia tantes manies culinàries que quan vaig créixer les havia esgotades totes. Així que ara també en menjo, de cargols.

De llocs on prendre’n a Barcelona també n’hi ha per tots els gustos. Hi ha clàssics com La Tomaquera. La braseria Suyapa, al Clot, tot i no semblar gaire prometedora des de fora, proporciona una agradable sorpresa quan hom decideix entrar-hi i prendre un menú. La carta, a més, ofereix vuit plats diferents de cargols, amb noms de vegades intrigants: a l’andalusa, a l’extremenya, a la francesa, a la importància, a la llauna, a la portuguesa, de La Rioja i de Palència. No us desanimeu si la versió que trieu no us acaba de fer el pes; seguiu provant, hi ha uns cargols adequats per a cada ànima.

Tradicionalment, jo pellucava uns quants cargols i ho deixava estar. Això va canviar el dia que vaig tastar els cargols a la llauna de Can Manel.

Can Manel és un restaurant de Sants de cuina tradicional catalana, especialitzat en carn i peix a la brasa i d’ambient rústic i tranquil. A mi ja m’agradava el lloc, però des que vaig descobrir els cargols que no em sento capaç de demanar una altra cosa. Quan li vaig dir al cambrer que feien els millors cargols de tota la ciutat, em va mirar entre agraït i escèptic. És cert, ni he provat tots els cargols de la ciutat ni ho penso fer, però us desafio a trobar-ne de millors.

El menjar a la brasa és l'especialitat de Can Manel

L’antic Can Manel era un restaurant que jo venerava perquè hi feien les millors faves a la catalana que he menjat mai. Malauradament, va tancar i, passat un temps, va canviar de mans. (Si algú sap què ha estat d'aquells amos, o si han obert algun altre local, que m’ho faci saber.) No obstant això, els nous propietaris han mantingut el nom, la brasa, la simpatia i l’essència, així que no hi tinc cap queixa.

Hem perdut les faves, però hem guanyat els cargols.