Ara que s’acosta l’estiu és època de planificar les vacances. ¿Potser ja ho heu provat tot –turisme rural, cultural, sexual, d’aventura...– i esteu necessitats d’experiències més fortes? Si aquest és el cas, us animo a fer turisme antigastronòmic o, en altres paraules, a viatjar pel món per provar els aliments més repugnants –i a vegades perillosos– que els humans han concebut.
No es tracta de tastar formigues o
chapulines ja que, al capdavall, és un costum tan estrany com per a altra gent menjar gambes. Fins i tot els
chinchulines que als argentins els agrada rostir són una delícia comparats amb alguns dels plats que s’estilen en alguns llocs del món.
Confesso que no he fet un autèntic treball de camp per preparar aquesta entrada. En el pitjor dels casos m’he limitat a contemplar i ensumar en la distància algun d’aquests menjars; en el millor, a informar-me’n i prou. Havia pensat no il·lustrar el tema amb gaires fotos per evitar les corredisses dels lectors cap al bany, però la temptació ha estat massa gran.
Aquí va una selecció d’alguns dels plats més marrans que hom pot provar:
Típics de Madrid són els
entresijos i gallinejas. A mi em sona als plans secrets de les gallines de
Chicken run quan no planegen res, però sembla ser que fa referència al mesenteri –és a dir, parts ignotes i impies de l’animal– i a les tripes del be, fregits en el propi greix, que després es solidifica. Tal com ho proves, el colesterol es dispara fins a l’estratosfera. Ideal si voleu una mort lenta i dolorosa.
De l’Extrem Orient ens arriben les coccions més extraordinàries. Del sud-est asiàtic, per exemple, és típic el
balut, una mena d’ou dur... amb la diferència que dintre hi ha el fetus d’un ànec fermentat. És com menjar-se una ecografia. No hi ha ous de menjar-se’l.
Una altra manera de preparar l’ou és colgar-lo unes setmanes amb calç viva per obtenir l’
ou centenari xinès. Si trobeu que al rovell li escau el color verd més que no pas el taronja, aquest és el vostre plat.
Com tots vam aprendre veient CSI, el peix globus o
fugu pot ser una delícia al Japó, però és extremadament verinós si no es cuina bé. És per això que la seva elaboració està estrictament regulada. Proveu-lo si voleu saber què va sentir Jesucrist durant l’últim sopar. Hi ha hagut casos de gent que moria mentre gemegava: “He mort de curiositat”.
De tant en tant, de Corea del Sud ens arriba la notícia d’algun individu que ha mort per asfíxia mentre intentava menjar-se un pop viu que no estava d’acord amb la dieta. (I la de l’eix del mal era Corea del Nord?) El
sannakji pot servir-se sencer o a trossos; la qüestió és que els tentacles continuen movent-se i adherint-se a qualsevol superfície que trobin. Si encara no us feu una idea de les possibles conseqüències, aquest
article de la Wikipedia es recrea en l’explicació. A més, Internet és plena de
vídeos molt il·lustratius. Recordeu: si us voleu desfer del vostre arxienemic, convideu-lo a
sannakji.
Però també a l’Europa moderna i desenvolupada hom troba plats que requereixen, per dir-ho suaument, un gust adquirit, com, per exemple, el noruec
lutefisk (o les seves variants escandinaves) o
peix lleixiu. Cal esclarir que en el procés d’elaboració d’aquest plat gelatinós intervé la sosa càustica?
La palma, però, se l’enduu Islàndia. Durant molts segles de fred i penúries, molt abans que esdevingués una nació rica, que els banquers es banyessin en xampany i que l’hamburguesa es convertís en el plat nacional, la gastronomia islandesa consistia a... menjar el que podien... com el
hákarl, altrament dit tauró podrit. Ja sabem que la fam atia l’enginy, així que no ens preguntarem com i a qui se li va acudir colgar un tauró mort a la sorra perquè fermentés durant un parell de mesos, després penjar-lo perquè s’assequés i, per acabar, tallar-lo en daus petitons abans de servir-lo. Bé, l’últim pas sí que l’entenc, i és que és impossible menjar-se una ració més gran que un dau sense implotar. Sabeu que el tauró no té ronyons i no excreta? Doncs el resultat és una substància amb gust d’amoníac i aroma fort que deixa el cabrales a l’alçada del Channel n°5. El
hákarl ha quedat reduït a souvenir exòtic de poca tirada –de fet només es té coneixement d’una persona a qui agradi, i no és islandesa–, però és possible adquirir-lo, entre d’altres llocs, al Kolaportið, un mercat de Reykjavík. No perdeu ocasió de passejar-vos per la secció de peixos podrits; desprèn una fetor digna de la mercaderia d’Ordralfabètix.
Si bé el
hákarl és l’antiplat estrella d’Islàndia, no n’és l’únic. Durant el Þorrablót, un festival hivernal, els islandesos recuperen altres de les
menges tradicionals dels temps de fretura, com l’
svið (cap d’ovella socarrimada i bullida, amb ulls inclosos) o el
súrsaðir hrútspungar (tarta de testicles de moltó macerats en àcid làctic). Tot això acompanyat, òbviament, de Brennivín, el licor nacional islandès que... diguem que sap millor que el
hákarl.
La preparació del
hákarl és com fer una truita francesa si la comparem amb el recargolat procés d’elaboració del
kiviak groenlandès: poseu uns centenars d’ocellets a l’interior d’una foca desbudellada, cosiu-la i deixeu que fermentin una bona temporada.
Aquesta llista podria ser molt més llarga (si ni tan sols he esmentat el
gau jal o pis de vaca de l’Índia!), però em sembla que amb això n’hi ha prou per organitzar unes bones vacances.
Us ve de gust provar tot això, oi? Endavant! Només necessiteu un passaport i una caixa d’Almax.
