Fondues a la japonesa

En una escena de Lost in Translation, el Bob (Bill Murray) i la Charlotte (Scarlett Johansson) estan en un restaurant de Tòquio, mig barallats, intentant triar un plat del menú. Estar emmurriat no és el millor estat per prendre decisions, i la Charlotte es veu superada per una carta que aparentment –almenys per qui no entengui el japonès– té sis plats iguals.

La carta que desconcerta Charlotte

El Bob en tria un a l’atzar i s’acaben prenent un shabu-shabu, un tipus de nabemono o guisat japonès que recorda molt a una fondue, tot i que és molt més sa i digestiu. En aquest cas, unes finíssimes làmines de vedella es couen en una cassola plena d’un brou (dashi) fet a base d’alga kombo, on s’afegeixen tota mena de verdures: col, ceba, pastanaga, xampinyons, soja... (Si, arribats a aquest punt, els detractors de la col i similars acaben de perdre-hi l’interès, és perquè desconeixen les grans virtuts de la cuina japonesa: menjar ben gustós i saludable.)

Un shabu-shabu perdut en la traducció

Potser no conté ingredients gaire glamurosos, però el shabu-shabu és un plat absolutament deliciós... sempre que no hagueu provat el sukiyaki.

El sukiyaki és una variant d’aquest plat en què el brou es fa a base de salsa de soja i mirin (licor d’arròs) i la carn i la verdura, un cop trets de la cassola, es remullen en ou cru batut. És a dir, és com un shabu-shabu, però encara més saborós.

Sukiyaki: brou amb verduretes, làmines de vedella i ou cru on sucar-ho tot

Un lloc de Barcelona on tastar aquests plaers és el restaurant Edo, al districte de Sarrià-Sant Gervasi. Per algun motiu ignot, però, han desaparegut del menú que reparteixen ara que s’han especialitzat en bufet, però si els demaneu us portaran la carta antiga. A més, res com demanar un shabu-shabu o un sukiyaki perquè tota la clientela del restaurant giri caps per observar-vos amb estupor; proveu-ho, no falla.

Menjar aquests plats és gairebé una activitat social, amb tots els comensals compartint menjar de la cassola i tan enfeinats servint-se verduretes i coent carn que no trobaran temps ni per beure vi. Encara més, sortireu del restaurant amb molt bon gust de boca i sense aquella desagradable sensació d’haver-se atipat en excés que deixa la nostra cuina tradicional. Com deia, una de les meravelles de la cuina japonesa.

Com menjar un sukiyaki

I recordeu: a l‘era de la globalització ja no és permès no saber fer servir bastonets amb el menjar (sí, es diuen bastonets i no palillos).

Nadal, frugal, sobri, amesurat Nadal

Cada any el mateix. Poc després que s’inicia el mes de desembre, comença una inacabable successió d’àpats socials a fi de celebrar el Nadal i la grandària del nostre estómac: la trobada d’amics de l’escola, l’inevitable sopar d’empresa, el del curs d’anglès, el dels amics 2.0, el de la colla sardanista, el del taller de ioga (aquest, sortosament, consisteix en tofu i algues), etc. Així, arribem a festes amb l’aparell digestiu d’un brontosaure i unes condicions deplorables per fer front als àpats familiars que vénen: l’íntim sopar de la nit de Nadal, la sopa de galets i el gall dindi del dia de Nadal, la canelonada de Sant Esteve, el sopar etílic de Cap d’Any, el dinar commemoratiu d’Any Nou (aquí existeixen diverses tendències: personalment, en aquesta data m’estimo més gitar que no pas ingerir) i, per acabar, el tortell de Reis. Curiosa manera d’homenatjar l’adveniment d’un nen pobre que predicava l’austeritat... Mira, com l’FMI.

Però tranquils, un dia, ja només ens queda un dia més de suplici i podrem dedicar-nos a prendre brous depuratius i a mossegar branques d’api, que és el que realment ens ve de gust fer.

De manera que no sé si és el millor moment per parlar de menjar, però aquest bloc va d’això i no em queda una altra opció. Ara bé, com a regal de Reis us obsequiaré amb una de les receptes triomfadores d’aquestes festes. Es tracta d’un plat atractiu, deliciós i fàcil de preparar:

MAGRET D’ÀNEC AMB SALSA DE FRUITES

 

Em menjaria fins la foto...

Què necessitarem?

• 2 persones disposades a menjar-s’ho
• 1 magret d’ànec
• 1 taronja
• ½ llimona
• 1 poma
• 50 g de sucre
• ½ got de brou d’au
• herbes de Provença
• pebre i sal

Què en fem, de tot això?

1. Espremem la taronja i la llimona. Pelem la poma i la trossegem.
2. Posem el sucre i els sucs de taronja i llimona en una cassola i ho coem fins que es formi un almívar espès.
3. Hi afegim la poma i la removem amb l’almívar. Llavors hi incorporem el brou i les herbes i ho deixem bullir a foc suau durant uns 15 minuts, remenant de tant en tant.
4. Salpebrem el magret i en fem uns talls a la pell en forma de creu. En una paella antiadherent ben calenta enrossim el magret, primer uns 5 minuts per la banda de la pell i després uns 3 minuts més per l’altra banda. Ha de quedar cru pel centre; si el coem de més, la carn quedaria dura.
5. Afegim el magret i una cullerada del greix que ha deixat anar a la cassola amb la salsa i ho coem tot 5 minuts a foc viu.
6. Tallem el magret en rodanxes gruixudes i el servim amb la salsa ben calenta. És un plat per menjar al moment, reescalfat no val res.
7. Col·loqueu els dos comensals a taula.

Fet això, només em resta afegir: bon profit!

Cuina volcànica a Besalú

Com vaig prometre a la darrera entrada, seguim a Besalú... metafòricament –què més voldria jo que romandre-hi físicament! I és que, de tresors, Besalú en guarda uns quants.

Aquesta bella població es troba a la Garrotxa, terra de volcans i dels fogons que han donat lloc al que es coneix com a cuina volcànica. La cuina volcànica no consisteix a rostir unes carxofes al cràter d’un volcà ni a fer un entrecot a la llosa de basalt; l’etiqueta fa referència a una agrupació de restaurants que vol promoure la gastronomia local tradicional, però modernitzada, feta amb “productes conreats, criats i elaborats de forma artesanal” a la comarca.

A Besalú, hom pot tastar-la al restaurant Cúria Reial. Situat en un entorn idíl·lic, aquest restaurant ocupa un palauet dels segles XIII-XIV. El local és molt més espaiós del que es pot preveure des de fora –un saló porta a un altre, i també disposa de terrassa–, el personal es desviu per atendre i el menjar és excel·lent.

Restaurant Cúria Reial a Besalú

Si menjar de carta resulta un xic car, sempre es pot recórrer a un dels menús –de migdia o de temporada– amb què degustar, per un preu raonable, algunes menges de la seva magnífica carta, que inclou plats com aquests: sopa de ceba gratinada, croquetes artesanes de bolets, melós de vedella a la ratafia, xai de ramat guisat amb dàtils a l’estil jueu, arròs de Pals a la cassola de mar i muntanya, espatlla de xai de ramat sense feina guisada a l’antiga... Tot el que vam provar era molt i molt bo, però la mitjana de vedella al caliu d’alzina, amb aquell punt d’escates de sal i el regust del caliu, era senzillament deliciosa.


Algunes menges del restaurant Cúria Reial

A la carta s’indica quins plats formen part de la cuina volcànica amb el símbol corresponent de l’associació:

Si no ve de gust vi, sempre es pot acompanyar un plat de cuina volcànica amb una cervesa artesana ideada especialment per a l’ocasió. S’anomena, precisament, Volcànica, una rossa molt agradable, suau i aromatitzada.

Una cervesa autènticament volcànica

Diuen a Cúria Reial que desitgen satisfer els nostres sentits, i certament ho aconsegueixen amb uns aliments tan curosament elaborats, amb un ambient tan íntim i acollidor i amb un entorn que talla la respiració.

Visita ritual a Besalú

El fotogènic Pont Vell de Besalú

Jo necessito Besalú. De tant en tant em cal visitar-lo, com em cal respirar o beure aigua. Necessito passejar per la riba del Fluvià, deixar-me perdre pels carrers empedrats del centre històric curosament conservat, perdre el nord amb les botigues de productes típics i de bonics records, embadalir-me amb la bellesa del Pont Vell... Per qui no hi hagi estat mai, recomano ferventment la visita guiada que organitza l’oficina de turisme, una passejada per la vila comtal que permet visitar esglésies, el call jueu amb els seus banys i altres obres d’arquitectura civil medieval. Fins i tot el petit Museu de Miniatures i Microminiatures paga la pena: allà hom pot veure –per mitjà d’una lupa o amb vista d’elf– dotze camells en processó a l’interior de l’ull d’una agulla, per esmentar un exemple. Una feina impressionant per deixar-nos a tots bocabadats i amb l’interrogant de qui té la paciència necessària per dur a terme aquesta filigrana; doncs bé, només sis persones en el món, segons ens informa la simpàtica encarregada del museu.

Els estrets carrers medievals del poble s’omplen de visitants durant el dia que, tanmateix, desapareixen amb la llum, i les nits esdevenen molt tranquil·les. Si heu de fer nit a Besalú, l’hotel Els Jardins de la Martana s’hi presenta com una molt bona opció. Es tracta d’un antic edifici situat en un extrem del Pont Vell, reformat amb molt bon gust i menat per un personal encantador. Les habitacions tenen vistes al pont i als jardins i terrasses del recinte, uns espais romàntics ideals per aïllar-se del món, sempre que el clima ho permeti. Si no és així, us podreu arrecerar del fred a l’acollidora biblioteca. A la vora del foc de la seva llar, tot sentint els espetarrecs de la llenya, he escrit aquesta entrada. A més, l’hotel és pet friendly, com demostra la presència tranquil·la de la preciosa femella de gran danès que es passeja aristocràticament per la casa.

Adoro aquesta biblioteca

Però tornem a Besalú. Després d’haver deambulat pels carrers de la vila, és molt probable que tingueu gana. No us amoïneu, en això el poble tampoc no us decebrà.

Un dels llocs on m’agrada proveir-me sempre que paro a Besalú és el bar-restaurant Can Quei. El local té dues parts ben diferenciades, el menjador i el bar, donant així l’opció d’entaular-se com Déu mana o de gaudir d’un ambient més informal i festiu. El menjar és casolà, amb un bon ventall de plats tradicionals de cuina catalana a un preu correcte: escudella, canelons, carns a la brasa, etc. Ara bé, si voleu despertar l’admiració i l’enveja de la clientela, demaneu una branca d’embotits i serviu-vos-en a gust.

La branca d'embotits de Can Quei fa goig

Si, com jo, sou dels que us agrada anar provant les cerveses locals, aquí podeu trobar l’Artesana de Besalú. Això sí, aneu ben amb compte en obrir l’ampolla perquè el líquid es podria escampar pertot arreu. Sortosament, la cambrera ja li té agafat el punt i ha desenvolupat un mètode antivessament que implica una safata sota l’ampolla i la mà del client preparada amb la copa en l’aire.

L'Artesana de Besalú ja més assossegada

Un únic avís pel que fa a Can Quei: si hi aneu en època de fred, més val que us vestiu d’acord amb el concepte “ceba”, perquè els agrada molt les altes temperatures per tal que les cambreres puguin servir en màniga curta. Ja sabeu, si acabeu amb les galtes rosades, no és culpa del vi, sinó de la calefacció.

Les virtuts de Besalú donen per molt més que aquestes línies, així que hauré de dedicar-hi una altra entrada.

Una experiència autòctona a la Barceloneta

Els barcelonins estem perdent Barcelona. És un fet. El preu a pagar per esdevenir una ciutat que tothom vol conèixer és renunciar a una part de la pròpia identitat. Barcelona s’orienta al turisme, s’omple d’allò que se suposa que els turistes desitgen i s’apugen els preus per plomar els turistes i –efectes col·laterals- també els residents, per als quals es torna una població incòmoda i inassequible. Suposo que és normal: algú ha vist mai un venecià a Venècia? Negocis centenaris, icones de la ciutat, tanquen perquè no poden fer front als nous lloguers i són substituïts per d’altres, franquícies o còpies asèptiques els uns dels altres, locals moderns que podríem trobar a qualsevol altra capital occidental. Que no seguirem essent atractius arreu del món si mantenim l’essència? Se’ns l’estan venent, la ciutat.

Enlloc com a la Barceloneta es fa palesa la coexistència d’aquestes dues Barcelones, la d’abans i la d’ara. Entre bars, restaurants i botigues de tota mena, moltes banderes del barri guarneixen els balcons, tot reivindicant la seva identitat i una mica de dignitat enfront dels estralls del turisme mal entès.


Tot de banderes del barri a les façanes de la Barceloneta

La bona notícia és que no tot està perdut, encara queden llocs que mantenen el seu encant i autenticitat. A tocar del mercat, el bar Electricitat és un indret ideal per fer tapes i vermuts. És aconsellable, però, arribar-hi d’hora per fer-se amb una taula, ja que acostuma a omplir-se fins a vessar. De tota manera, tal és l’eficàcia del personal que en un tres i no res podeu trobar-vos asseguts al vostre racó, en agradable germanor, entre un grup d’indígenes i un altre de turistes.


No posa "bon menjar" perquè no hi cap

En cas que trobi algun seient lliure, el cambrer s’asseurà al vostre costat, llibreta en mà, per prendre-us nota. El més probable és que mai no arribeu a demanar res i que simplement aneu assentint a tot el que us vagi proposant. Al capdavall és ell qui en sap.

L'interior abarrotat

La tapa estrella de la casa és l’amanida de cranc. Sembla mentida que un plat tan innocent pugui arribar a ser tan bo. Però –guaita!- la truita de patates també és excepcional i hi ha tot un seguit de plats que no es queden enrere: bombes, croquetes, anxoves, gambes salades, moixama, cecina, esqueixada, lacón, amanida de pop...


Una petita degustació a l'Electricitat

El local disposa de bótes de vermut i de diversos vins, així que, si demaneu qualsevol d’aquestes begudes, us n’ompliran una ampolla i us la deixaran a taula perquè en consumiu a gust. Si preferiu la cervesa, també serveixen una barreja de Moritz i Epidor de barril.

L’únic punt negatiu és que potser, a la sortida, us ve de gust recloure-us en una església a gaudir d’una estona de silenci, sobretot si heu anat a l’Electricitat un cap de setmana al migdia. El soroll que hi ha quan el local està ple pot ser infernal, més encara si fa acte de presència la banda de músics festius que de tant en tant hi treu el cap. En un moment com aquest és possible que la meitat de la congregació, cambrer inclòs, acabi cantant i ballant, i l’altra meitat traient les càmeres de fotos. Tranquils, l’avalot no durarà més de cinc minuts i, de llocs on comportar-se civilitzadament, ja en tenim la ciutat plena.

Llarga vida a l’Electricitat!

Per manament bíblic

Encara que recordem entendrits el sabor de l’entrepà de carn arrebossada mentre fèiem pícnic, els bon vivants sabem que una bona excursió acaba en un bon restaurant.

El Senyor ens ho va advertir: “Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front”. D’això es dedueix, òbviament, que per guanyar un entrecot s’ha de fer suar -a més de les celles- el clatell, les aixelles i la rabada.

Un bon lloc per fer-ho és Montserrat. Hi ha gent que puja i baixa la muntanya a peu, i fins i tot que hi arriba caminant des de Barcelona. Personalment considero que això no només et fa mereixedor d’un entrecot, sinó també d’una setmana en un spa i d’un bon tractament psiquiàtric. Calma.

El singular massís de Montserrat

Abans que algú protesti, confessaré que jo mateixa he intentat convèncer el meu amic irlandès, el Finner, que tot bon català ha pujat a peu almenys un cop la muntanya de Montserrat. Això, però, és com la varicel·la: és preferible passar el tràngol de petit, a l’esplai, i després oblidar-se’n. No debades FGC posa a la nostra disposició un ampli ventall de transports (ferrocarril, cremallera, aeri, funiculars) per arribar a la catalana terra. (A canvi d’aquesta promoció, espero que la propera ocasió em facin descompte, perquè quins preus que es gasten!)

No, les coses s’han de fer amb moderació. El descens des del pla de les Taràntules, a l’estació superior del funicular de Sant Joan, fins a Monistrol és un passeig agradable de dues hores i escaig, si no et creus Kilian Jornet, i més que suficient per destrossar els genolls, els bessons, els isquiotibials i altres músculs de nom ignot que s’amaguen entre les cames.

És aleshores que t’has guanyat el dret a recuperar les calories cremades i a multiplicar-les. Un cop arribats a Monistrol, agafem la carretera que va a Manresa, deixant la vila a l’esquerra. Passat el rètol que indica la fi del terme municipal, hi ha l’Hostal Monistrol. Es tracta d’un restaurant d’aspecte setentero amb molt per oferir. L’interior és molt espaiós, amb boniques vistes i vitralls. El seu aspecte presenta aquella barreja entre popular i elegant tan típica de restaurants de poble; segons la descripció del Roger, es troba en aquell punt en què està deixant de ser passat de moda per convertir-se en vintage. La clientela obeeix a la mateixa mescla: s’hi reuneixen famílies endiumenjades, excursionistes de marca Quechua i ciclistes vestits amb mallot.

La targeta de visita de l’Hostal Monistrol és digna de col·leccionisme. Es tracta d’una postal amb la foto del restaurant presa des de la carretera fa potser 40 anys. L’edifici està ben bé igual, tan sols canvien els models de cotxes. A la part posterior de la postal hi ha el nom del lloc, l’adreça i el telèfon... sense el prefix provincial!

L'Hostal Monistrol d'antany... i d'ara

I el menjar? Doncs cuina catalana tradicional amb cargols, peus de porc, carns a la brasa, allioli, etc., i també una bona selecció de peixos que no he provat perquè eren una mica carets. Potser la carn estava un pèl massa feta, però en general tot era bo.

Vull fer un esment especial a un producte que no demano mai perquè no en sóc gaire fan: el púding. Gràcies a l’Ester i a l’Hostal Monistrol, he descobert que el púding no és una mena de flam, sinó que es fa amb restes de pastes dures i que pot ser boníssim.

En conjunt, l’Hostal Monistrol és un bon estímul per anar a fer exercici per la muntanya i una manera excel·lent de compensar el mal de cuixes de l’endemà.